La perspectiva de gènere en qüestió

Les estructures socials imperants són rígidament binàries i tossudament heteropatriarcals

La Universitat Autònoma de Barcelona en una imatge d'arxiu. CRISTINA CALDERER

Aquesta setmana han aparegut a l’ARA dos articles sobre l’informe que l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) ha fet sobre la conveniència, si no l’obligació, d’incorporar una perspectiva de gènere a l’ensenyament universitari. El primer, de Ferran Sáez Mateu, s’hi mostra contrari; i el segon, de Tània Verge, favorable, la qual cosa és lògica tenint en compte que és una de les autores del document.

Per enriquir aquest debat, potser se’l pot emmarcar en una perspectiva que –ho afirmo des de la meva experiència amb alumnat universitari i preuniversitari català i francès– és cada cop més dominant entre aquesta població, i que consisteix a posar en qüestió les categories de gènere i de sexe, sense que això signifiqui restar-los rellevància, ans al contrari. L’informe de l’AQU (basat en la normativa europea i catalana en aquest àmbit) distingeix clarament entre sexe i gènere: el primer equival a “aspectes biològics com ara processos fisiològics o hormonals” i el segon a “les construccions socials i culturals sobre la feminitat i la masculinitat”. Però ¿què passa quan no és té tan clara aquesta diferència categòrica entre biologia i cultura, com és el cas de la influent filòsofa Judith Butler, citada al primer article? Si no distingim rigorosament entre natura i cultura, entre masculí i femení i, sobretot, entre homes i dones, les polítiques feministes o, simplement, igualitàries deixen aleshores de tenir sentit? Podríem pensar que si no hi ha (només) homes masculins i dones femenines, si el gènere és fluid i el sexe, en bona part, una assignació cultural i a sobre modificable, les polítiques que volen afavorir que la presència de dones sigui superior, per exemple, als programes de les assignatures universitàries, queden obsoletes. Aquesta conclusió és precipitada i errònia: per molt que creiem que el gènere-sexe és fluid, múltiple i en moviment perpetu, això no obsta perquè els marcs de pensament i les estructures socials imperants siguin rígidament binàries i tossudament heteropatriarcals, per fer servir el mateix llenguatge que el de l’article de Ferran Sáez Mateu.

Queixar-se de pertànyer al “gènere dolent” quan tots els estudis mostren que el poder a totes les esferes encara és a les mans dels homes blancs heterosexuals no és gaire raonable

Com a feminista, li agraeixo el consell amb el qual adverteix “el feminisme” que alguna cosa “grinyola” en aquest tipus de polítiques, que se li poden “girar en contra”. Això m’autoritza, em sembla, a donar jo també un consell als homes “d’aspecte ofensivament heteropatriarcal”, entre els quals s’inclou irònicament l’autor de l’article: queixar-se de pertànyer al “gènere dolent” quan tots els estudis i estadístiques (llevat dels manipulats per l’extrema dreta) mostren que en la societat europea el poder, a totes les esferes –incloent-hi l’acadèmica–, encara és a les mans dels homes blancs heterosexuals no és gaire raonable, i sembla respondre més aviat a la por, sovint no reconeguda ni per qui la pateix, de perdre privilegis.

Aquest tipus de plany, ni que sigui vestit d’ironia, equival al fenomen que a França es coneix com a “racisme blanc”. El “racisme blanc” se l’ha tret de la màniga la dreta –sobretot l’extrema dreta– per queixar-se que a la societat francesa actual hi hauria una forma de racisme contra les persones “blanques”, és a dir, vistes com a no racialitzades. És evident que pot haver-hi –que n’hi ha!– persones racialitzades que són racistes, però no es pot parlar a Europa d’una categoria com el “racisme contra els blancs”, ja que aquests continuen sent a la cúspide de l’escala social i econòmica, i el racisme –com el sexisme– només el pot exercir qui té el poder d’oprimir els altres.

Pel que fa a la qüestió de procurar que hi hagi més equilibri entre homes i dones, no es tracta (només) d’aplicar una mitjana aritmètica. Es tracta de corregir un biaix, sovint inconscient, que fa que les persones identificades com a dones –i també racialitzades o homosexuals, o amb diversitat funcional, o considerades no “normals”, com recorda amb tota la raó l’informe de l’AQU– siguin molt menys presents a tots els espais d’influència o de prestigi social, llevat de casos molt concrets.

Un d’aquests casos en què predominen les dones –i els homes homosexuals, transgènere o les persones que es consideren no binàries– el constitueixen precisament els estudis de gènere. Això no significa que s’hi impedeixi el pas als homes heterosexuals de certes generacions; simplement, la gran majoria d’aquests s’han mostrat desinteressats o hostils –darrerament, més això últim– enfront d’aquests estudis i fins i tot del feminisme en general, tot i que la immensa majoria de feministes han repetit fins a la sacietat que els homes de tota classe són benvinguts al si del moviment i del pensament feministes. Per sort, en els últims temps cada cop hi ha més homes, a la universitat, que s’interessen pel gènere, tant si arriben a especialitzar-s’hi i dedicar-hi treballs de recerca com si ho fan, senzillament, en benefici propi.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF