La paradoxa fiscal

La Comissió Europea ha recomanat al govern espanyol que per reduir el nivell de dèficit públic augmenti la pressió fiscal, atès que considera que hi ha marge de maniobra en l'IVA i en els impostos sobre els carburants. La Comissió publica anualment un informe sobre els impostos en els països de la Unió Europea. El més recent indica que el 2010 la pressió fiscal a Espanya, definida com el quocient entre els impostos recaptats i el PIB, es va situar en el 31,9%, una de les més baixes de la UE, que de mitjana se situa en el 38,4%. Aquest baix nivell de pressió fiscal s'aguditza encara més quan s'exclouen les cotitzacions a la Seguretat Social, que a Espanya són molt elevades. En aquest cas, la pressió fiscal baixa fins al 19,6% i se situa en les últimes posicions. Només estan per sota d'Espanya cinc països de l'Est. Però és més: en el mateix informe es constata que Espanya és el país que ocupa l'última posició en el rànquing dels 27 països de la UE en relació a la pressió fiscal derivada dels impostos sobre el consum, és a dir, l'IVA més els impostos sobre hidrocarburs, tabac i alcohol. Per tant, en vista d'aquests indicadors agregats sembla raonable que la comissió recomani augmentar precisament aquests impostos.

Ara bé, les dades de l'informe fan referència al 2010 i, per tant, només recullen l'impacte de l'augment de l'IVA del 16% al 18% a partir de l'1 de juliol. Cal recordar també que des del setembre del 2012 el tipus general de l'IVA s'ha situat al 21% i el reduït ha augmentat fins al 10%, a part de la reducció de la llista de béns i serveis que han deixat de tributar al tipus reduït.

D'altra banda, els contribuents estan percebent que suporten una càrrega fiscal molt elevada. De fet, a Catalunya tenim el tipus impositiu que grava el tram més elevat de renda en l'IRPF més alt de tota la UE juntament amb Suècia (del 56%) i, tal com s'ha dit, l'IVA en dos anys ha augmentat el seu tipus impositiu 5 punts.

Així doncs, estem davant d'una paradoxa com és el fet que tenim una pressió fiscal baixa i, en canvi, suportem uns tipus impositius molt elevats i tenim una sensació d'asfíxia fiscal.

Les raons d'aquesta paradoxa són diverses. En primer lloc, la pressió fiscal és un indicador agregat que relaciona la recaptació impositiva amb el PIB i, per tant, una limitació molt important és que aquest indicador es veu molt influït pel frau fiscal, que erosiona el nivell de recaptació i, per tant, en redueix el valor. Així, un país pot tenir una pressió fiscal molt baixa senzillament perquè hi ha molt frau. Això suposa que els contribuents que paguen impostos estan fent un esforç molt gran i, a la vegada, hi ha ciutadans que els evadeixen i, per tant, el seu esforç fiscal és mínim.

En segon lloc, cal assenyalar que són les rendes salarials les que suporten una pressió fiscal més elevada, ja que són les més fàcils de controlar i, a la vegada, són les subjectes a tipus impositius més elevats. En aquest cas, un estudi de l'OCDE posa de manifest que el percentatge que representen els impostos directes (IRPF i impost sobre societats i les cotitzacions socials sobre els salaris a Espanya en relació amb altres països) en el cas de matrimonis amb dos fills i un únic perceptor de rendes equivalents al salari mitjà, a Espanya se situa significativament per sobre de la mitjana de l'OCDE (33,8% en relació amb el 24,8%). Així doncs, es pot afirmar que a Espanya hi ha una càrrega fiscal dual: la que suporten els assalariats i la resta.

De fet, només cal veure com tributen de diferent les rendes del treball i les derivades de l'estalvi en l'IRPF. Mentre que a les primeres se'ls aplica uns tipus impositius que poden arribar al 56%, les rendes procedents de l'estalvi tributen a una escala que va del 21% al 27%. És evident que hi ha un tractament molt més favorable als rendiments de l'estalvi, la qual cosa afecta en més mesura els contribuents amb un nivell de renda més alt. També el sistema de mòduls fa que els petits empresaris i autònoms tinguin una tributació més favorable en relació amb els assalariats.

En definitiva, a Espanya es dóna la paradoxa que, malgrat que els indicadors agregats de pressió fiscal indiquen que estem en una situació molt laxa, els contribuents assalariats suporten una càrrega fiscal molt elevada. En aquest sentit, és del tot necessària una forta i decidida política de lluita contra el frau fiscal en tots els impostos i focalitzada especialment sobre els col·lectius més difícils de controlar, no fer amnisties fiscals, i assolir una millor equivalència en el tractament fiscal dels diferents tipus de rendes. Només així s'aconseguirà trencar aquesta paradoxa fiscal.