Podem i el model autonòmic
La irrupció de Podem en el mapa polític espanyol com a aglutinador del malestar i del desencís dels ciutadans amb els partits polítics existents és un fet inqüestionable. Davant dels resultats que els van donant les enquestes -segons l’últim baròmetre del CIS Podem passaria a ser la segona força política a Espanya-, aquest nou partit podrà tenir capacitat de decidir o almenys d’influir sobre les principals qüestions de l’agenda política. En aquests moments, segons han manifestat, estan elaborant el seu programa electoral per poder governar. I em pregunto com es posicionaran davant dels temes que s’han d’abordar de manera urgent, com per exemple el de la reforma del sistema de finançament autonòmic i, amb ell, el del mateix estat autonòmic.
Serà interessant conèixer què opinen de l’actual model autonòmic: ¿s’ha d’anar més enllà? ¿Defensaran un estat federal? ¿Podrà ser asimètric? ¿Quin criteri ha de prevaldre en la descentralització: l’autonomia o la igualtat? ¿Accedirien a deixar que Catalunya tingués un pacte fiscal? A Catalunya, a part de reconèixer-li la seva singularitat, ¿la reconeixeran com a subjecte polític i, per tant, podrà tenir dret a decidir? Tots aquests temes relacionats amb l’organització territorial i institucional de l’estat espanyol són altament rellevants tant a nivell polític com econòmic i social, i Podem haurà de manifestar un posicionament sobre això. Ara bé, el posicionament en aquest tema concret pot no agradar a tothom.
De moment no s’han manifestat. I quan se’ls pregunta, per exemple, sobre la possibilitat que Catalunya pugui tenir un pacte fiscal, la resposta és que el que cal és pensar en una hisenda comuna a escala europea. Però això no és contestar sinó escapolir-se de la pregunta, entre altres coses perquè parlar avui d’una hisenda comuna europea no és gens realista. Al mateix temps, una hisenda europea no té per què ser incompatible amb un augment del nivell de descentralització fiscal a Espanya. De fet, l’experiència dels països federals com els Estats Units, el Canadà, Alemanya, Àustria o Suïssa són exemple que la responsabilitat fiscal dels governs subcentrals és del tot necessària perquè l’autonomia competencial i de despesa d’aquests governs sigui efectiva. En aquest sentit, responsabilitat fiscal vol dir que cada nivell de govern tingui assignats la recaptació, gestió i capacitat legislativa sobre determinats impostos. És a dir, que cada administració (municipal, autonòmica, central i comunitària) compti amb la seva hisenda.
Però, a més, cal tenir present que ara per ara la Unió Europea té 28 estats, cadascun d’ells amb els seus diferents interessos, i li és pràcticament impossible no ja crear una hisenda pròpia sinó fins i tot avançar en un aspecte més concret i acotat com és l’harmonització fiscal en algun impost, és a dir, aprovar legislacions comunes en aspectes tributaris com ara el càlcul de la base imposable de l’impost de societats. Un altre cas en què es veu la dificultat d’establir acords fiscals a nivell comunitari és la no existència d’un conveni multilateral comunitari per evitar la doble imposició que es produeix en determinats impostos: aquests són acords bilaterals entre estats.
A tot això cal afegir-hi el fet que l’actual Unió Europea no té una administració tributària. De fet, els seus propis impostos, que són bàsicament els aranzelaris, els gestionen les agències tributàries dels diferents països membres i, a canvi, la Unió Europea els atorga un percentatge del que n’obtenen com a despeses de recaptació. És a dir, la UE té delegada la recaptació dels seus actuals impostos a les agències tributàries dels diferents països.
Per tant, donar la creació d’una hisenda comunitària com a resposta al problema del finançament autonòmic és, ara per ara, una cortina de fum. Però les convocatòries d’eleccions a Andalusia el proper 22 de març, i en 13 de les 17 comunitats autònomes el proper 24 de maig, més les de Catalunya el 27 de setembre, haurien de fer que Podem explicités les seves propostes respecte al model autonòmic. Estarem expectants!
