21/01/2012

L'impost turístic

4 min
L'impost turístic

El projecte de llei d'acompanyament dels pressupostos de la Generalitat per al 2012 incorpora la creació de l'impost sobre les estades en establiments turístics. Aquest impost ha estat força debatut en els darrers anys, sobretot en l'àmbit municipal. Cal recordar que a Espanya ja hi ha hagut una experiència d'aquest tipus a les Illes Balears. El govern del Pacte de Progrés presidit pel Sr. Antich va establir també un impost turístic anomenat ecotaxa que pretenia pal·liar els problemes mediambientals generats pel turisme a les Illes. L'impost va tenir una vida molt curta (2 anys i mig).

Ara es vol introduir a Catalunya i crec que és força coherent per diversos motius. En primer lloc, cal tenir present que l'impost grava els turistes d'estada curta i temporal (el màxim són deu dies) en establiments turístics, i no els turistes que podríem anomenar de segona residència. La principal raó és que aquests turistes generen un cost addicional a les administracions autonòmica i, sobretot, municipal, que financen els ciutadans residents. En concret, i pel que fa als municipis, els costos que generen són els derivats de la promoció turística que fa el municipi, però, sobretot, els costos derivats d'una intensitat més gran en la utilització dels serveis públics com la neteja, la seguretat ciutadana, el transport, la recollida d'escombraries, parcs i jardins, etc. A més, cal tenir en compte que es tracta de costos estacionals, és a dir, que només es generen en aquesta intensitat màxima durant uns quants mesos. Això implica que els ajuntaments hagin d'augmentar tant el personal com les infraestructures necessàries per fer front a aquesta alta demanda, però fora de la temporada turística aquests recursos quedaran ociosos. ¿El sobrecost que suposen aquests turistes l'han de suportar tots els ciutadans, tant si es beneficien com si no de l'activitat turística? La resposta és negativa. Hauria de ser el mateix turista qui es fes càrrec d'aquest increment de cost.

En el cas de l'administració autonòmica, el cost que suposen els turistes fa referència bàsicament a la promoció turística, al desenvolupament d'infraestructures relacionades amb el turisme i a la promoció del turisme sostenible, entre d'altres. En aquest sentit, és encertat que aquest impost repercuteixi en el Fons per al Foment del Turisme i, en concret, que es destini a actuacions vinculades a la promoció turística.

S'estableix, també, que el 25% de la recaptació ha d'anar destinada a les administracions locals, amb la idea que així se les compensa pel cost que els pertoca. En aquest cas, crec que hi hauria d'haver més capacitat de decisió als ajuntaments perquè poguessin fixar la càrrega fiscal al seu municipi. Un disseny més acurat de l'impost hauria d'establir un tipus mínim per a la Generalitat (per exemple 0,75 euros per estada i persona) i l'opció per als ajuntaments d'augmentar aquesta quantia fins a uns 0,75 euros més. D'aquesta manera, s'aconsegueix més coresponsabilitat dels municipis, ja que podran decidir la tarifa tant en funció dels costos addicionals que els turistes suposen per al municipi com també en funció dels ingressos que genera aquesta activitat. Cal tenir en compte que a Catalunya hi ha moltes diferències entre els municipis turístics (de muntanya, litorals, amb grans hotels, amb petits establiments, etc.) i que l'activitat turística pot proporcionar ingressos addicionals de manera molt heterogènia. Als ajuntaments, la principal partida d'ingrés procedent dels turistes és l'augment de l'IBI per als establiments turístics i de l'IAE si hi ha empreses del sector que tinguin una facturació superior al milió d'euros. Òbviament, tot i tenir el mateix nombre de places, el municipi amb grans establiments obté molts més recursos que el municipi amb establiments petits o mitjans.

De vegades també s'argumenta que l'impost és discriminatori, ja que no recau sobre el turisme residencial. És evident que aquests turistes també suposen, sobretot als ajuntaments, un cost important vinculat als serveis locals bàsics (enllumenat, recollida d'escombraries, seguretat, neteja, etc.), però cal tenir en compte que aquests turistes ja contribueixen a finançar aquest cost més alt a través de l'IBI i de les taxes municipals.

L'altra qüestió inherent a l'impost sobre estades en establiments turístics és conèixer qui l'acabarà pagant. La resposta es troba en la sensibilitat que tinguin els turistes a l'augment del preu. Un augment d'un euro per nit els farà canviar de destinació? Cal tenir present que n'estan exempts els nens menors de 12 anys, que hi ha una quantia màxima de 10 unitats d'estada i que l'impost pretén tenir en compte la capacitat econòmica dels turistes gravant més els establiments més luxosos. Amb aquests condicionants, i donada la qualitat turística que s'ofereix a Catalunya, sembla molt difícil que l'impost faci canviar el turista de destinació. Òbviament, si els turistes fossin molt sensibles al preu i canviessin les seves destinacions, les empreses s'haurien de fer càrrec de part o de la totalitat de l'impost.

En definitiva, es tracta d'un bon impost, avalat per l'experiència internacional i que permet que part dels costos que suposen els turistes de curta durada siguin finançats per aquest col·lectiu i no per tots els residents. A més, el fet que els recursos repercuteixin en la promoció econòmica pot fomentar i millorar el sector. El problema rau en la poca capacitat d'actuació que s'ha deixat als municipis, que veuen, una vegada més, com se'ls erosiona l'autonomia i la responsabilitat fiscal.

stats