Impossibilitat d'un estat federal
Alguns constitucionalistes consideren que no hi ha diferències entre un estat federal i l'estat de les autonomies espanyol, que l'única diferència resideix en el nom però en l'essència és el mateix. Una de les raons que comenten és el fet que a Espanya les comunitats autònomes gestionen el 35% de la despesa pública, una xifra molt similar a la resta de països federals i inclús per sobre d'algun d'ells, com és el cas d'Alemanya, on els lands gestionen el 22% de la despesa pública; Àustria, on aquest percentatge és del 17%; Bèlgica, 24%, i Suïssa, amb el 31%.
Ara bé, l'important no és tant el volum de despesa gestionada sinó el grau de decisió que es té sobre aquesta despesa o sobre els ingressos que es necessiten per finançar-la. Es podria donar el cas que les comunitats l'únic que fessin fos pagar el sou dels funcionaris però que no tinguessin cap competència sobre el servei que es presta. Aquest indicador no ens mostraria el grau d'autonomia i capacitat de decisió. I és precisament aquí on hi ha la qualitat de la descentralització. En els estats federals, els governs intermedis tenen una àmplia capacitat de decisió sobre totes les polítiques tant de despesa com d'ingressos. El cas més paradigmàtic és els Estats Units, on hi ha estats, per exemple, que no tenen impost sobre la renda de les persones físiques, n'hi ha d'altres que no tenen impost sobre societats i d'altres que no tenen impost general sobre el consum. I s'accepta amb plena normalitat. A Alemanya, per exemple, les competències sobre l'organització, funcions i finançament de les entitats locals recau en els lands, i per això cada land pot tenir un sistema de finançament local diferent. Els exemples són molts. En canvi, a Espanya quan hi ha comunitats que en l'exercici de la seva autonomia realitzen polítiques diferenciades i adaptades a les preferències dels seus conciutadans es considera que s'ataca el principi de la igualtat. Precisament quan autonomia i federalisme signifiquen capacitat de decidir diferent, heterogeneïtat, singularitats, particularitats i especificitats. A més, l'actual govern del Partit Popular està fent des de la seva arribada al poder un ús molt intensiu de les lleis de bases en els diferents àmbits, amb l'objectiu clar de recentralitzar i homogeneïtzar les diferents polítiques al llarg de tot el territori espanyol. Això és totalment contrari al federalisme.
Hi ha una altra diferència encara més important, i és el fet de que a Espanya no es considera que cap comunitat, i entre elles Catalunya, sigui una unitat política del mateix rang que l'Estat, sinó que són nivells d'administració de rang inferior. Alguns es refereixen a elles com a regions. A més, a Catalunya se li nega el fet de ser nació, de tenir una identitat pròpia, una història i unes institucions de govern de les més antigues d'Europa.
Potser sí que segons quina lectura es faci de la Constitució l'estat de les autonomies es podria equiparar a un estat federal, però després de més de trenta anys, la lectura que n'han fet els diferents governs de l'Estat, els partits majoritaris i el Tribunal Constitucional no ha estat aquesta, sinó tot el contrari. Una lectura molt restrictiva i molt poc a favor de l'autonomia i la capacitat d'autogovern. D'aquí la gran desafecció de Catalunya amb Espanya.
La manifestació de l'11 de setembre i les decisions posteriors del govern de la Generalitat han deixat molt desconcertada molta gent de la resta d'Espanya. Només cal veure la reacció dels membres del govern central, d'alts dirigents de partits polítics, de persones amb influència mediàtica, entre d'altres. Segons la seva pròpia concepció d'estat no entenen, o no volen entendre, el nostre malestar i la fatiga i la voluntat de començar un nou projecte. De poder ser, de veritat, un estat.
S'ha començat un camí que hem de ser conscients, que no serà fàcil, que possiblement tindrà alguns costos a curt termini, que té moltes incerteses i que hi ha molts escenaris oberts. Per això cal avançar pas a pas, ser prudents i valorar tots els impactes, des de l'econòmic fins al social, passant inclús pel sentimental de persones que tenen lligams amb la resta d'Espanya. És una etapa decisiva i s'ha de fer bé, intentant minimitzar tots els costos. La convocatòria d'eleccions i la resolució del Parlament de convocatòria d'una consulta d'autodeterminació va en aquesta direcció. Aquest haurà de ser el punt central dels programes dels diferents partits polítics. Si els resultats dels comicis són favorables als partits que es pronuncien clarament a favor de la celebració del referèndum, caldrà fer-lo. En aquest segon esglaó caldrà explicar bé el full de ruta a seguir, s'hauran d'explicar els beneficis i els costos, els riscos que hi pot haver, el tipus de suport internacional que serà previsible que hi hagi, entre moltes altres qüestions. És a dir, caldrà conèixer bé tots els costos i els beneficis i els diferents escenaris que es puguin obrir, una situació que s'haurà de contrastar amb la de seguir amb la situació actual.
En el tema del referèndum, una vegada més, països com el Canadà i el Regne Unit ens donen una lliçó. El seu govern central deixa celebrar el referèndum al Quebec i a Escòcia, els partits es posicionen i deixen que la gent s'expressi lliurement. Però aquí els dos partits majoritaris tanquen aquesta porta. Malauradament, Spain is different !
