31/08/2011

Estabilitat i Constitució

3 min

Una de les tres funcions bàsiques dels sectors públics és l'estabilitzadora. Aquesta funció té per objectiu amortiguar les fluctuacions conjunturals del cicle econòmic per assolir un creixement estable amb elevats nivells d'ocupació i estabilitat de preus. En èpoques de creixement econòmic el sector públic ha d'intervenir amb polítiques restrictives per frenar-lo, ja que si no s'actua es poden generar problemes d'escalfament de l'economia i, en temps d'estancament o recessió, el sector públic ha d'intervenir amb polítiques expansives per incentivar el creixement i evitar elevades taxes d'atur. Els instruments de què disposen els sectors públics per dur a terme aquesta funció són la política monetària i la política fiscal. Pel que fa referència a la primera, els països que configuren la zona euro van transferir-la al Banc Central Europeu i, per tant, ja no la poden utilitzar. És el BCE qui fixa el tipus d'interès i l'oferta monetària. Els països de l'euro només tenen com a instrument estabilitzador la política fiscal, que es concreta en els ingressos i les despeses públiques, i que se sintetitza en la variable superàvit/dèficit públic. Per amortiguar el cicle econòmic és necessari que en època de recessió es duguin a terme polítiques fiscals expansives (abaixar impostos i/o augmentar la despesa pública), mentre que en temps de creixement es duguin a terme polítiques fiscals restrictives (augment dels impostos i/o reducció de la despesa pública). El problema no és tant el signe com la magnitud, especialment dels dèficits.

Establir a nivell constitucional el principi genèric d'estabilitat pressupostària, com a referent d'un cert equilibri pressupostari entre ingressos i despeses, en el moment actual és un senyal positiu de cara als mercats financers. S'atorga, així, més garanties sobre la sostenibilitat de els comptes públics i, per tant, previsiblement millorarà la prima de risc i els interessos del deute seran més baixos en un futur. Caldrà veure si aquesta mesura regulatòria tindrà els efectes esperats.

Concretar-lo al dèficit estructural té un aspecte positiu: permet una certa flexibilitat. S'entén per dèficit estructural el determinat per la mateixa actuació del sector públic mentre que el dèficit conjuntural és el derivat dels efectes que sobre els ingressos i les despeses públiques tenen les variacions conjunturals de l'activitat econòmica. Aquests efectes es produeixen per exemple a través d'impostos progressius sobre la renda o dels subsidis per desocupació. Ara bé, cal tenir present que el dèficit estructural és el més important (el 2010, del 9,2% de dèficit total, el 7,8% és de caràcter estructural), i és el que permet conèixer l'orientació expansiva o contractiva de la política pressupostària. Aprovada la modificació constitucional, se'n regularà per llei orgànica el desenvolupament i aquí caldrà analitzar en detall dos aspectes: la quantia del dèficit fixada i la seva distribució per administracions.

En primer lloc, situar el dèficit estructural al 0,4% del PIB suposa en el cas espanyol reduir al mímin la capacitat estabilitzadora del sector públic. No hi haurà marge de maniobra per dur a terme polítiques anticícliques, especialment en temps de desacceleració econòmica. Una altra cosa és que aquesta limitació no sigui anual sinó que sigui sobre un cicle de diversos anys (4 o 5 exercicis) i que es permeti que dèficits d'un any es puguin compensar amb superàvits futurs i viceversa. La possibilitat de contemplar excepcions en el cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d'emergència extraordinària, dóna un cert marge de maniobra als dirigents econòmics que en aquests casos és del tot imprescindible.

En segon lloc, caldrà veure a quin criteri respon la distribució d'aquest 0,4% de dèficit entre l'Estat (0,26%), les comunitats autònomes (0,14%) i les corporacions locals (0%), tenint en compte que actualment l'Estat gestiona només el 21% de la despesa pública total, les comunitats autònomes el 36%, les corporacions locals el 13% i la Seguretat Social el 30%. En relació a la Seguretat Social, apareix el dubte de si podrà compensar amb els seus superàvits els dèficits de les altres administracions o si no se la implica en aquesta norma. En relació a les comunitats autònomes i sobretot a l'administració local, l'aprovació d'aquesta llei orgànica farà del tot necessària i urgent una nova regulació del seu model de finançament.

Seria desitjable que el fet de constitucionalitzar el principi d'estabilitat pressupostària comportés una millora de l'elaboració dels pressupostos i que els fes, així, menys optimistes i més realistes per evitar els actuals problemes financers que pateixen les comunitats autònomes i les corporacions locals.

stats