El masclisme quotidià, analitzat Des de les aules
Adolescents d’un institut revelen en un documental com pateixen i afronten els assetjaments sexistes
Barcelona“No m’agrada anar pel carrer i que em diguin que estic bona, que se’m follarien. O que em diguin: «Passa’m el teu número, o el teu Insta, que vull parlar amb tu»”, diu la Luisa, de 14 anys. “A vegades et toquen, i tens por, no pots anar sola pel carrer sense que et diguin res, ni de dia ni de nit”, afegeix. “És molt frustrant, i fastigós”, afegeix la Soraya, de 16 anys. La Gaisiry, també de 16 anys, explica que a l’institut ha vist com “algunes noies van al lavabo a plorar” perquè un noi els ha fet algun comentari sexista. “He sentit dir barbaritats”, assegura. La Berta, de 12 anys, confessa, sense contenir les llàgrimes: “Anant pel carrer un noi em va dir: «Ei, guapa!» Jo vaig fer com si no el sentís. Sort que tenia l’Aina al davant, perquè ell se’m va començar a acostar i jo vaig sortir corrent cap a l’Aina. Altres vegades m’han dit coses pel carrer, però que se m’acostessin com si et volguessin fer alguna cosa que no t’agrada no m’havia passat mai. Vaig tenir molta por”.
Aquests són alguns dels testimonis d’adolescents que han volgut trencar el silenci i han explicat per primera vegada com pateixen el que s’anomena violència masclista de baixa intensitat, un tipus d’agressions que, segons confessen, els fan mal i ràbia, els repugnen i els fan sentir impotents, humiliades i vulnerables. Ho expliquen en el documental Sense filtres, amb el qual l’Aula Oberta de l’Institut Santa Eugènia de Girona ha guanyat un premi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. El curt també ha aconseguit el primer premi de l’última edició de RetinES, una convocatòria del Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC) que reconeix els millors projectes audiovisuals en aquest àmbit, i ha quedat en la tercera posició en el concurs Kabua, promogut per la plataforma d’acció social del mateix nom de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). A més, el Festival Internacional de Cinema en Català Costa Daurada (FIC-CAT) ha escollit Sense filtres en la selecció oficial dins la categoria de centres educatius.
Gran ressò a les aules
Però, més enllà d’aquests reconeixements oficials, el documental ha tingut un gran ressò dins la comunitat educativa. En pocs mesos, s’ha difós per nombrosos instituts, que l’utilitzen com a eina educativa per generar una reflexió sobre el maltractament masclista, que augmenta en edats cada vegada més primerenques.
“Haver aconseguit que a les aules es parli d’aquest tema, per a nosaltres és l’èxit principal, més que no pas els reconeixements que ens han donat”, indica Carme Juidias, que, juntament amb Jordi Cruset, és la professora de l’Institut Santa Eugènia que ha promogut i realitzat el documental. Tots dos són tutors de l’Aula Oberta de l’Institut. La Carme lamenta que aquest tipus d’agressions sexistes s’etiquetin com de baixa intensitat o se’n banalitzi la importància anomenant-les amb eufemismes com a micromasclisme. Segons ella, quan un home o un noi increpa o assetja una nena pel carrer o en qualsevol espai públic, hi ha “maltractament”. “Posar-li la por al cos és causar-li un patiment, però d’aquest dolor malauradament no se’n parla”.
“A mi també m’ha passat”
Quan el documental es passa a les aules, moltes noies ploren. “Ploren perquè es veuen reflectides en el que expliquem. Pensen: «A mi també m’ha passat». Nosaltres som la seva veu. Normalment les noies ho patim en silenci, però cal que aixequem la veu i diguem prou”, diu la Berta, que se sent molt satisfeta d’haver participat en el documental perquè creu que pot ajudar a donar visibilitat a un problema al qual no es dona prou importància perquè aquest tipus de violència sexista és àmpliament acceptat per la societat. També la Luisa es mostra “orgullosa” d’haver explicat la seva experiència en el documental: “Si des d’aquest institut podem contribuir a fer que tothom obri els ulls davant un problema com aquest, això ja és un èxit”. Des que es va fer aquest documental, diverses alumnes s’han atrevit a explicar als professors situacions de maltractament masclista patides a l’institut.
Incomoditat en els nens
La reacció dels nois quan es passa el documental a classe és ben diferent de la de les noies. “A ells els molesta perquè se senten atacats, els incomoda”, afirma la Luisa. “Diuen que no n’hi ha per tant, però no saben el mal que estan fent”, afegeix la Mimouna. La Malak s’expressa en el mateix sentit: “Pel carrer he plantat cara a homes que m’han dit coses. Em giro i els dic: «Pots parar ja? ¿T’imagines que li facin això a la teva filla o la teva germana?» I em responen: «No t’enfadis, que no n’hi ha per tant!» I sí que n’hi ha per tant. No saben el mal que fan”. La Berta assenteix i demana empatia: “Haurien se sentir el que sents quan un home que podria ser el teu avi t’agafa de la mà pel carrer i et diu «vine amb mi». Et quedes paralitzada per la por”.
L’Albert, de 18 anys, un dels dos nois que participen en el documental, admet que generalment els nois no s’adonen de l’impacte d’aquest tipus de violència sexista sobre les víctimes fins que no ho viuen en alguna persona pròxima. Per exemple, quan a la discoteca han tocat la seva nòvia. “Llavors t’ho creus i ja no t’hi mostres indiferent”, indica.
L’altre noi que apareix al curt, el Pol, de 13 anys, assegura sentir ràbia quan alguns seus companys tenen aquest tipus d’actituds. “Des que anava a l’escola, quan veig que passa això m’encaro amb els nens que ho fan: «Ho trobes normal?», els pregunto”.
També a l’institut
Diverses de les noies del documental coincideixen que els dol més patir aquest tipus de violència quan és exercida per un company de classe o d’institut que no pas quan ho fa un desconegut pel carrer. Tot i que els protagonistes del documental asseguren que aquest tipus de violència contra les dones és més habitual al carrer, admeten que dins els centres educatius també es produeix: a l’aula, als passadissos, al pati... “«Amb aquests pantalons sembles una prostituta», he sentit que li deien a una alumna”, lamenta la Soraya. També ha vist com en alguna parella dins l’institut, el noi tracta la noia com “un objecte que li pertany” amb expressions com “Ets meva i només meva”. Les protagonistes del documental asseguren que els afecta especialment sentir-se víctimes d’aquest tipus d’actituds per part de companys d’institut perquè venen d’algú pròxim i de la mateixa edat. I perquè creuen que aquestes actituds ja haurien d’estar erradicades entre els joves del segle XXI. “Em decep que encara estiguem així, que no hàgim avançat. Em sento molt trista”, lamenta la Luisa. Per a la Gaisiry, “no és que no hàgim avançat, sinó que cada vegada estem pitjor”. “S’han de canviar moltes coses... Encara falta”, diu el Pol.
No normalitzar-ho
Noies i nois coincideixen que normalitzar aquesta violència és un perill perquè posa la llavor per a futures agressions ja considerades com a delictes. “Primer és un insult, després trenca algun objecte quan s’enfada, després et pega a tu i et trenca per dins, i et fa sentir que no vals res”, diu la Berta. El Pol apunta que rere d’un crim de violència domèstica hi sol haver un patiment previ d’insults i maltractaments que han anat pujant de to fins a la fatalitat.
Eina educativa
El propòsit del documental és generar una reflexió. Segons Jordi Cruset, “partíem de la base que aquest tipus de violència és educable”. Tot i ser conscient que amb un vídeo no es pot canviar el món, els educadors sostenen que sí que pot contribuir a generar a una reflexió crítica sobre aquestes actituds i propiciar així que es vagi erradicant aquest tipus de sexisme. “L’educació és un procés, no dona fruits d’un dia per l’altre”, adverteix el Jordi. Per a la Carme, “en aquest tipus d’actituds és imprescindible l’educació, tant a l’escola com a casa”. Els alumnes hi estan d’acord: “Els joves tenen la mentalitat més oberta. Per què no ajudar a canviar la seva mentalitat masclista?”, indica la Luisa. També ho creu així el Pol. “Potser no canviarem l’actitud de molta gent, però segur que pot generar una reflexió i ajudar a avançar cap a un canvi”. A ell, assegura, l’han felicitat companys del seu institut i d’altres instituts que han vist el documental per la seva valentia en posar el seu granet de sorra perquè les coses canviïn en aquest àmbit.
Sense filtres, sense crèdits
El documental, volgudament sobri, inclou només els testimonis dels protagonistes, escollits sense un càsting previ i tots filmats en un mateix espai. Només una cançó de Rosalía s’intercala entre un testimoni i l’altre. Ni al principi ni al final hi apareixen crèdits, perquè no es tracta d’anècdotes que han viscut uns nois i noies d’un institut concret, sinó d’un problema general de la societat. Els nois i les noies que hi han parlat ho han fet sense que se’ls dirigeixi què han de dir; han parlat de manera espontània, sense cap guió. “Han parlat sense filtres, i d’aquí el títol del documental”, explica el Jordi, que s’ha encarregat de la producció i el muntatge del documental. El documental es pot veure a:
