L’ENTREVISTA
Misc 31/01/2019

LAIA CRUAÑAS: “Sentir-te dona en un cos d’home és com portar unes sabates petites que et torturen”

Transsexual que reclama el canvi de nom i de gènere al DNI

i
Marta Costa-pau
4 min
LAIA CRUAÑAS: “Sentir-te dona en un cos d’home és com portar unes sabates petites que et torturen”

En el seu cos masculí s’hi ha sentit empresonada durant tota la infància i bona part de la vida adulta. Explica que s’ha sentit com si portés unes sabates massa petites que la torturaven i li impedien de caminar. Fins que el 2012, complerts els 38 anys, va decidir iniciar un tractament hormonal feminitzant que li ha transformat el cos i ha pogut, per fi, sentir-se a gust amb ella mateixa. La Laia Cruañas ara és com una nena amb sabates noves, però la seva lluita per ser reconeguda com la dona que se sent encara no s’ha acabat. Un dels obstacles que l’hi impedeixen és el seu DNI, on consta el nom que li van posar els seus pares, Enric, i la M del gènere masculí. Per canviar aquestes dades necessita que es modifiquin abans a la partida de naixement. El Registre Civil de Girona no l’hi ha posat gens fàcil.

Ahir vas poder tramitar finalment el canvi de dades de la partida de naixement, envoltada de periodistes que havies convocat. ¿Ho vas fer com una mesura de pressió?

Amb el col·lectiu LGTBI de Girona vam convocar la premsa al Registre Civil per denunciar el calvari que he patit per tramitar el canvi de nom i gènere a la partida de naixement. Tot va començar a finals del 2016, quan vaig demanar el certificat de naixement, via electrònica, al jutjat de pau de Palamós, ja que soc d’aquesta població i em pensava que era allà. Mesos més tard, el febrer del 2017, em van respondre que la partida era al Registre Civil de Girona. Vaig enviar la sol·licitud allà, però cada vegada que hi anava les persones que m’atenien em deien que no havien rebut la petició o que no sabien res de les lleis que permetien fer el canvi que demanava. Passaven de mi o m’atenien de males maneres perquè els molestava que demanés modificar la partida de naixement per “canvi de sexe”. Era un cas clar de transfòbia. Després d’insistir-hi, em van citar al Registre ahir, quan finalment, després de dos anys d’haver iniciat la petició, vaig sortir de l’oficina amb la documentació que em permetrà tenir un DNI que m’identifiqui com el que soc. La premsa a vegades ajuda a donar veu a qui no en té, i en aquest cas s’ha demostrat.

Al Registre hi vas portar dos informes, un dels quals indica que estàs diagnosticada de disfòria de gènere.

Un dels informes és de la doctora del servei Trànsit [d’acompanyament i atenció a les persones trans, del Servei Català de la Salut], que acredita que m’estic sotmetent des de fa un mínim de dos anys a un tractament hormonal feminitzant. L’altre és de la psicòloga que m’atén, que indica que estic diagnosticada de disfòria de gènere, que l’OMS ha deixat de considerar una malaltia mental. A l’estat espanyol, però, si ens volem canviar el nom i el gènere en els documents oficials se’ns exigeix aportar un diagnòstic psiquiàtric de disfòria de gènere, a més d’acreditar que ens hem sotmès a un tractament hormonal. Això és una vulneració molt greu dels nostres drets. A Catalunya s’ha fet un pas endavant pel fet de no exigir als transsexuals un examen psiquiàtric per rebre tractament o intervencions de reassignació de sexe, i en la meva targeta sanitària ja hi figuro com a Laia. Però el DNI depèn de la llei estatal.

L’informe de la psicòloga argumenta que tenir un DNI amb el nom de Laia és important per a la teva personalitat i dignitat com a persona. És així?

Exactament així. Però també hi ha altres raons: portar un DNI que m’identifica com a home, i amb una foto amb barba, em dona molts problemes en la vida diària, perquè el meu aspecte ara és el d’una dona. Per exemple, a l’hora de cobrar l’atur, o en un judici en què vaig haver de declarar com a testimoni. No es creuen que aquest document d’identitat sigui el meu. He de portar sempre a sobre els informes que acrediten que m’estic sotmetent a tractament hormonal.

Vas iniciar aquest tractament als 38 anys. T’ho havies plantejat, abans?

Jo sempre m’he sentit dona. Però per por del rebuig de la família i de la societat m’ho havia quedat sempre a dins. Vaig intentar no fer-ne cas, reprimint la meva angoixa. Fins que als 38 anys vaig decidir fer el pas. Vaig buscar informació, vaig acudir al servei Trànsit i vaig començar a sotmetre’m al tractament hormonal.

¿Com et sents després d’haver iniciat aquest tractament?

Em sento com si per fi portés unes sabates que em van a la mida després de portar-ne unes que m’anaven petites i em feien molt de mal. Em sento còmoda, alliberada. Sentir-te dona en un cos d’home és com sentir-te empresonada, i no poder dir-ho a ningú per por fa molt de mal, se’t menja per dins, és molt perillós.

¿T’has plantejat la intervenció quirúrgica de canvi de sexe?

De moment no. A la Seguretat Social hi ha una llista d’espera de fins a 20 anys, i a la sanitat privada el cost econòmic no el podria assumir.

¿Com s’ho van prendre en el teu entorn familiar quan vas decidir començar a fer el tractament?

Amb la mare gairebé no hi tinc tracte. Només amb el pare, però quan trec el tema desvia la conversa. No en vol ni sentir parlar. La meva germana, en canvi, ha mostrat molta comprensió, i amb la meva neboda, de 14 anys, l’empatia és absoluta. Sovint anem a comprar roba juntes. Els joves d’ara tenen més informació que la que vam rebre a la meva generació. Són més oberts, accepten amb més facilitat la diferència.

Però a vegades són els joves els autors dels atacs que encara pateixen les persones LGTBI.

Sí. I això és molt preocupant, com ho és també la manera com s’escampa arreu l’extrema dreta, clarament homòfoba, i el repunt dels atacs contra les persones LGTBI, com el que va patir fa uns dies el local del col·lectiu a Barcelona. Fa por i és especialment preocupant la resposta tímida i poc contundent tant de la policia com en general de l’administració contra aquest tipus d’accions.

stats