Hauríem dormit unes hores més i teníem plans millors per a aquell diumenge, però, resignats, ens vam plantar davant la porta del col·legi electoral de l’Auditori de la Devesa de Girona uns minuts abans de les vuit. Titulars i suplents, tots sens falta. Per als suplents, excepte per a una jove que va haver de quedar-se perquè el ciutadà que havia de fer de president de mesa no el van trobar mai a casa per lliurar-li la carta de citació, la jornada va ser curtíssima: una vegada comprovat que s’havien presentat els titulars de les tres meses, abandonaven la seu electoral abans de les 9 amb cara d’evident alleujament. Per als titulars, en canvi, començava una jornada maratoniana que duraria quasi 17 hores (amb una pausa de només una hora per dinar que els components de les meses vam pactar per concedir-nos) i que ens deixaria exhaustos. Només uns quants dels soferts membres de les meses podrien compensar tal sobreesforç amb les preceptives cinc hores de lliurança de la feina, l’endemà de les eleccions. Per a la resta, treballadors per compte propi, el justificant per haver servit a la festa de la democràcia i reclamar la compensació a l’empresa és paper mullat.
Un sobre amb 65 euros
Potser per ajudar-nos a encarar millor la jornada, entre l’abundant paperassa que se’ns entregava just en el moment de prendre seient a la nostra mesa hi figurava un matiner sobre sorpresa per a cadascun dels membres amb 65 euros en metàl·lic. Al final del dia, ja extenuats, faríem comptes i calcularíem que la feina ens sortiria a menys de 4 euros l’hora. Però tot sigui per servir la democràcia, ens diríem en to resignat.
Disset hores quasi ininterrompudes en una mesa electoral donen per a molt. Per conèixer nous veïns del teu barri (els membres de la teva mesa i els de les dues restants viuen a dos carrers del teu i no els havies vist mai), per fer apostes sobre els resultats, per bromejar sobre el nom d’alguns electors (en més d’una ocasió, mentre buscaves el seu nom a la llista del cens, i preveient que no podríem amagar un somriure, ells mateixos ja et confessaven que el seu nom es presta a la brometa fàcil), per competir amb la mesa del costat a veure qui acumula més vots dipositats a les urnes o per desfogar-te cridant (com va fer una vocal de la mesa del costat al final de la jornada) que tantes hores seguides de feina és inhumà.
“Al llarg del dia us podeu aixecar tantes vegades com vulgueu de la cadira i fins i tot sortir a l’exterior a estirar les cames”, ens van dir amablement els responsables de la Delegació del Govern que vetllaven pel bon funcionament de les meses, però amb una participació superior al 80% (a totes tres meses), l’afluència de votants va ser constant durant gairebé tot el dia, amb hores punta de cues considerables.
Oficinistes ‘vintage’
Els primers votants van arribar abans de les 9, impacients perquè s’obrissin les portes per poder dipositar el seu vot. “Ens hi juguem molt, no podem fallar, avui!”, deien alguns. Molts ja portaven els sobres de casa, ben segellats, l’un per a l’urna del Congrés, l’altre per a la del Senat. A la plantilla del cens no paràvem de tatxar amb retolador taronja els noms dels veïns del barri a mesura que anaven votant. Ens sentíem oficinistes vintage. “En l’era dels ordinadors, ¿no hi hauria d’haver un sistema més modern per marcar els votants? ¿Algú ha sentit a parlar del vot electrònic?”, ens preguntàvem.
Un gos que també vota
Anaven desfilant els electors. Els coneguts et somreien sorneguerament i t’ezibaven: “T’ha tocat!” És la loteria que ningú vol que li toqui. “Que sigui lleu”, et deien en to comprensiu. Pares amb fills que votaven per primera vegada immortalitzaven el moment amb una foto amb el mòbil. Altres pares amb els fills més petits demanaven permís perquè els nens fossin els que introduïssin el sobre dins l’urna. I un jove amb un gosset al coll va compondre-se-les perquè fos la mascota qui, amb la poteta, introduís el sobre dins l’urna del Congrés. Amb la del Senat ja no s’hi va atrevir!
Mitjanit i sense sopar
Amb màxima puntualitat, a les 8 del vespre, es tancaven les portes del col·legi electoral. Minuts abans encara havien arribat els últims votants. Començava aleshores una nova jornada de 5 hores més. Amb l’agreujant que no la començàvem desperts, com la del matí, sinó extenuats. No havíem sopat ni ho podríem fer. No es pot sortir durant el recompte. Si no havies estat previsor i no t’havies endut un entrepà, el teu estómac començava a queixar-se. Ningú de la Junta Electoral hi devia pensar, en això. En setze hores, ni una trista ampolla d’aigua, van oferir als soferts matxaques de les meses.
Amb dues urnes per buidar, l’escrutini va ser llarg i feixuc, sobretot el del Senat, amb un sistema de creuetes anacrònic. Els interventors i la representant de la Delegació del Govern ens donaven consells. Per exemple, fer pilons de deu paperetes, per si no quadraven els números i calia recomptar. Van quadrar i van aparèixer alguns vots nuls, com una papereta del PP tota tatxada. Els interventors amanien el recompte amb anècdotes d’altres eleccions, com quan dins un sobre hi va aparèixer un tros de xoriç, metàfora de la consideració d’alguns polítics.
Acabat el recompte, calia ordenar la paperassa i distribuir-la en tres sobres, dos dels quals els havia de dur la presidenta de la mesa al jutjat. Segons el manual, hi ha d’anar acompanyada de membres dels cossos i forces de seguretat, però al nostre col·legi no n’hi havia cap. No ho va veure gens clar: “I si em roben pel camí? No vull aquesta responsabilitat!” Al final algú va trucar al 112 i els van aclarir que els resultats es portaven a l’Audiència, massa a prop per enviar un cotxe dels Mossos.
