Una resposta metropolitana a la pandèmia

MARIONA TOMÀS FORNÉS
MARIONA TOMÀS FORNÉS Professora de ciència política a la Universitat de Barcelona

La pandèmia del covid-19 ha tornat a posar de manifest l’especificitat del fet metropolità. Així, l’impacte del coronavirus ha tingut més incidència en les zones urbanes i més denses. En el cas de Catalunya, a l’àrea metropolitana de Barcelona, que concentra un 40% de la població catalana i més del 50% dels casos positius confirmats. Tenint en compte que la mobilitat és un dels elements que caracteritzen les àrees metropolitanes, i que resulta clau en la propagació del covid-19, la gestió del desconfinament ha de tenir necessàriament una mirada metropolitana.

Com és costum en tot allò relatiu a la governança metropolitana, aquesta gestió planteja molts problemes d’entrada. Així, tenim definicions institucionals o administratives de l’àrea metropolitana que no coincideixen. D’una banda, el govern de la Generalitat treballa amb una divisió metropolitana de tres zones sanitàries: regió metropolitana nord, regió metropolitana sud i Barcelona ciutat. Estem parlant d’un territori format per set comarques, 164 municipis i gairebé 5 milions d’habitants. Aquesta divisió administrativa, però, no coincideix amb la definició institucional: l’única àrea metropolitana reconeguda amb un ens de govern propi és la de Barcelona (AMB), formada per 36 municipis i 3,2 milions d’habitants. Per tant, en el moment d’aplicar polítiques relatives a la millora de les condicions de la desescalada, les decisions que es puguin prendre des de l’AMB només afectaran una part dels municipis metropolitans. Per exemple, ciutats com Sabadell o Terrassa queden fora dels límits institucionals de l’Àrea Metropolitana. D’altra banda, alhora cal tenir en compte que hi ha municipis dins el contínuum metropolità que són petits i amb poca densitat. ¿Cal que a aquests municipis se’ls apliquin les mateixes condicions en les fases de desescalada? ¿Es pot fer un pla flexible i adaptat al territori? La proposta d’aplicar una fase 0,5 sembla que va en aquesta direcció. Tanmateix, caldrà veure com es concreta aquesta diferenciació territorial en cada una de les fases i com s’hi inclou l’opinió dels diversos alcaldes metropolitans.

En qualsevol cas, les decisions que es prenguin en les següents fases han d’incorporar una mirada metropolitana, especialment les que estan relacionades amb l’espai públic i la mobilitat, que són dues de les competències principals de l’AMB. Tenint en compte les condicions de tornada a l’activitat, com el manteniment de la distància de seguretat, cal pensar en la manera de reduir la massificació del transport públic a les hores punta (amb mesures relacionades amb la flexibilitat laboral i el teletreball) i la manera d’afavorir que la gent es desplaci en mitjans individuals sostenibles (a peu quan és possible, en bicicleta, en patinet). Per tant, una de les prioritats hauria de ser facilitar la connexió dels diversos municipis metropolitans augmentant els carrils bici metropolitans (les bicivies) i potenciant una xarxa de camins metropolitans (aspecte previst en l’avanç del Pla Director Urbanístic). És a dir, donar un impuls més fort a mesures que ja estan en marxa però que tenen una execució lenta i afavorir els recorreguts entre els municipis que ara són incomplets i perillosos per al vianant i el ciclista. En relació als espais públics, també es podria fer èmfasi en la difusió de la xarxa de parcs metropolitans per evitar les aglomeracions en certs espais, especialment a la ciutat de Barcelona. L’entorn metropolità és ric en espais verds i parcs, més enllà de la carretera de les Aigües.

En resum, la densitat i la mobilitat, aspectes clau dels entorns metropolitans, ho són també en la propagació del virus. Per tant, una resposta metropolitana a la pandèmia és necessària.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF