Solstici d’hivern: acords i cessions
Estem en els dies del solstici d’hivern. Sol morent, sol naixent. El 21 la llum arriba als seus mínims, aquest any en una metàfora inesperada, no per imposada menys sorprenent. La llum minva, es va apagant, però de seguida reneix: per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre, deien les àvies. I de seguida celebrem el Nadal, la llum nova, l’amistat, l’alegria. La vida recomençada. Tant de bo sigui aquest any un nou començament.
Escric aquest article just després de les eleccions; la foscor d’aquest solstici ha estat amenaçadora, els presagis no eren bons. Una part de la societat catalana està en marxa amb entusiasme, però no sabem ben bé cap on, ni si existeix un camí viable. Un altra està immòbil, tement qualsevol canvi, que darrerament han estat nefastos. No s’ha fet res per dinamitzar aquesta part, per incloure-la en un projecte il·lusionador. Ho podem vestir de banderes, de consignes, de colors; metàfores d’una divisió que s’havia evitat llargament, i que ara esclata amb cruesa.
Però la llum reneix cada any, sortosament, i les societats es fan i es desfan com les rotllanes de les sardanes. Les urnes han parlat, i tothom ha d’admetre aquesta paraula inapel·lable i no intentar, com en situacions anteriors, esmenar la plana als resultats obtinguts. Guanyador real, amb possibilitats numèriques de governar, l’independentisme, no per trossejat menys vencedor; guanyador virtual, Ciutadans, l’antiindependentisme, per dir-ho així: no governarà, ben probablement, però ha aconseguit consolidar una posició forta, un bloc minoritari, de prop d’una quarta part de l’electorat català. Perdedors, tots els altres. Curiosament, les dues posicions extremes, PP i CUP, ja minúscules, i dues posicions que podem considerar més intermèdies, comuns i PSC. És a dir, sorgeixen dos blocs, d’amplitud ben diversa; un té gairebé el doble d’escons que l’altre, encara que no arribi a superar el 50% de l’electorat. En percentatge, l’independentisme mostra, aproximadament, la mateixa amplada que va obtenir fa dos anys.
Com a moviment, l’independentisme és sempre sorprenent: vagin units o separats els partits que el representen, no mostra fissures, ni desànim, ni decepció. Es mobilitza, es retroalimenta, segueix confiant. La situació era ben propícia al pessimisme, després de l’aplicació del 155; però tot fa pensar que ningú no s’ha desdit de la seva esperança, de la seva convicció. Tanmateix, el futur no es presenta fàcil, perquè no es juga únicament a Catalunya. L’independentisme té al davant dos reptes immediats. D’una banda, què passarà amb els que són a Brussel·les i amb els que són a la presó, i, de l’altra, per on tirar: “Farem una Catalunya millor”, ha dit Puigdemont. No és un programa, no és més que un desig envoltat d’esculls.
I també té dos problemes ben difícils, un d’intern i un d’extern, agreujats darrerament. L’intern: una Catalunya dividida, amb un bloc advers consolidat, una bona part de la classe treballadora d’origen forà que no acaba de perdre la sensació de formar part dels “altres catalans”. El perill més greu que ha planat damunt nostre des de fa gairebé un segle, el lerrouxisme, sembla perfilar-se de nou; és una qüestió especialment complicada, perquè barreja la divisió de classe amb la identitària, i, per tant, segons com es condueixi, pot ser una combinació explosiva. Que Ciutadans hagi guanyat a Barcelona i no només a l’antic cinturó roig mostra clarament que no es tracta d’una tendència local sinó d’una divisió profunda al cor del país.
El segon problema, l’extern, és més dur a curt termini, letal, potser. L’independentisme segueix enfrontant-se amb un govern espanyol que s’ha mostrat intractable i capaç només d’utilitzar la repressió. Es comprèn: aquesta actitud li dona vots. Els resultats d’ahir són una bufetada per al PP i el seu govern. ¿Entendrà d’una vegada que cal negociar? ¿Ho entendrà el PSOE? He tingut l’ocasió fa poc de parlar amb alguns socialistes veterans: la posició és tancada. L’independentisme només vol parlar d’independència, i això és innegociable, diuen. Per tant, més val no parlar de res. Una excusa matussera per no fer cap esforç per establir el diàleg. També a ells els dona vots l’independentisme, esclar.
I, amb tot, s’ha de parlar, buscar acords, cedir el que calgui. Si els partits no en són capaços, és la gent la que s’ha de moure en una altra direcció, en la de reconèixer la realitat i aprofitar l’impuls col·lectiu per inventar una altra forma de relacionar-nos. Cal partir de la constatació de la divergència en què ens trobem per tornar a apropar posicions, i tot gest excloent és negatiu, ara. Aprofitem aquests dies de trobada i caliu per mirar de tornar a començar, per ser protagonistes d’un renaixement col·lectiu. Ens hi juguem molt, massa, probablement, val més ser-ne conscients.
