És possible un projecte compartit?

De seguida vam constatar que, fins i tot entre nosaltres, un grup de persones dedicades a les diverses ciències socials, era difícil sostreure’s als estereotips i les desconfiances. Els discursos que es teixeixen al nostre voltant, en aquest moment, l’equivocitat de les paraules, les sensibilitats a flor de pell, semblen condemnar-nos, fins i tot quan es parteix de la millor voluntat, a una mena de joc dels disbarats que fa difícil avançar cap a una visió comuna. I amb tot, la segona trobada Andalusia-Catalunya que es va celebrar el cap de setmana passat a Barcelona ens ha obert portes, ens ha fet la sensació que, per difícil que sigui, cal emprendre la construcció d’un nou projecte compartit; una construcció que no pot recaure únicament sobre els partits polítics sinó que necessita l’esforç de tothom, dels professionals de les diverses disciplines i també de les organitzacions de la societat civil, les associacions de tot tipus. I que, si es du a terme aquest esforç, podem trobar sortides a l’atzucac actual, per lent i complicat que sigui desfer tòpics que ens allunyen i interessos que semblen contraposats.

Aquesta trobada parteix, inicialment, d’uns quants intel·lectuals andalusos que coneixen Catalunya i troben injusta la manera com ha estat tractada i la utilització que diversos partits han fet de l’independentisme. Plantegen, doncs, la necessitat d’un diàleg franc que acosti posicions, cosa que, ja d’antuvi, cal agrair. Quan anem entrant en matèria les dificultats apareixen; es tracta de dues societats que tendeixen a assemblar-se -perquè la globalització toca tothom d’una manera o altra-, però que, alhora, són encara molt diferents i tenen expectatives i mecanismes d’acció molt diversos. Ep, ni millors ni pitjors, sinó fruit d’unes històries concretes i d’unes expectatives que les han anat configurant al llarg de segles. I que, convenientment manipulades per interessos polítics de totes bandes, ens apareixen ara més com un motiu d’enfrontament que com una diversitat enriquidora.

Malgrat totes les suspicàcies, els diàlegs han estat molt interessants. S’apunta arreu, d’una manera encara confusa i temptativa, és cert, la necessitat d’alguna forma de federalisme i fins i tot s’accepta la idea de la asimetria. Simplement, no tothom necessita el mateix, i enfront de la demanda andalusa de “com el que més i no menys que ningú” apareix la pregunta de què és més. A nosaltres ens cal blindar l’ús i transmissió de la nostra llengua, per exemple, però a Andalusia això no té cap sentit, sempre que no s’inventin una llengua diferent del castellà, cosa que pot semblar absurda però que ha passat a València amb el valencià. Quin sentit té privar una comunitat d’allò que necessita, simplement perquè a les altres no els cal? ¿I si deixéssim de mirar-nos de reüll, ara que ja no som un país pobre que s’ha de barallar per un tros de pa?

¿Seria, doncs, possible construir un projecte compartit, en el qual tothom pogués sentir-se a gust? Crec que s’ha d’intentar, i que, potser per primera vegada, caldria començar a ordir-lo des de l’Espanya perifèrica, per negociar després amb el centre des d’una proposta ja consensuada. Hi ha una cosa evident: segons què passi el dia 28 d’abril, ens trobarem davant d’un intent fort de recentralització de l’Estat. Estic convençuda que si no s’ha produït durant el govern Rajoy ha estat precisament perquè el moviment independentista ha actuat com un fre, i segurament aquest és un dels seus mèrits, encara que mai no se’n parli. Una recentralització només es podria dur a terme a Catalunya amb una duríssima repressió i un brutal retrocés democràtic, que serien negatius per a tot Espanya. I alhora l’estat de les autonomies ha suposat uns avenços importants arreu; per a Andalusia, en paraules dels companys, ha representat fins i tot la creació d’un concepte unitari anteriorment inexistent, ja que en realitat convivien dues Andalusies, l’occidental i l’oriental.

Però sovint no és el discurs que sentim, i l’independentisme ha generat un reforçament del nacionalisme espanyol que pot afavorir les tendències centrípetes. Aquest és, en gran part, el nus del conflicte actual: ¿més descentralització, autogovern, capacitat de decisió dels diversos pobles d’Espanya, cosa que significa sempre acostar les decisions a les persones, fer més accessibles els centres de decisió? ¿O bé tornar enrere, a les decisions centralitzades, al reforçament d’un poder central que s’imposi a tothom? Des del meu punt de vista, ens cal confegir un projecte que aprofundeixi la descentralització, i ens cal fer-ho conjuntament amb aquesta Espanya perifèrica que ha començat a tastar el valor del seu autogovern. Però hem de saber que això només serà possible des de la flexibilitat, la comprensió dels altres, la confiança. Actituds que, en aquest moment, són combatudes amb mentides, tòpics, emocions negatives i exacerbades. Per això és importantíssim que, aquesta vegada, anem a votar conscients que no ens podem equivocar i que fora de Catalunya hi ha també persones que busquen una nova forma d’entesa.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF