L’individualisme, l’altra pandèmia

Entre els efectes del coronavirus, un de prou sorprenent és el que es coneix com a negacionisme. Circulen en els darrers dies alguns manifestos que diuen coses com “Creguem o no creguem en el coronavirus”, com si els estralls del virus fossin una qüestió de creences. Després de més de 30.000 persones mortes a Espanya, ¿es pot ignorar que les morts han existit?, ¿es tracta d’un fet opinable?, ¿es pot negar l’esforç del personal sanitari i pensar que tot això no és sinó una conxorxa per privar-nos de llibertat? Alguna cosa passa, en aquesta mena de negació no ja de les evidències científiques, que certament han estat contradictòries i confuses en molts moments, sinó fins i tot dels fets constatats, com és l’augment brutal de la mortalitat en comparació amb anys anteriors. Alguna cosa passa que ens dona pistes de l’evolució ideològica d’alguns segments socials, una evolució imprevisible, que està quedant al descobert en produir-se una situació nova.

Quines són les causes del negacionisme i de l’ostentació de desobediència respecte de les normes sanitàries obligatòries? Una primera raó podem trobar-la en l’actitud d’alguns polítics molt coneguts: Trump, Boris Johnson, Bolsonaro... No passa res, és una gripeta, no exagereu, etc. Darrere hi ha, sens dubte, interessos econòmics: la producció no es pot aturar, l’economia és la raó superior indiscutible del nostre temps que ha vingut a substituir les creences religioses i ètiques i la importància de la vida humana com a valor central. Fins aquí, tot previsible; el que no ho era és que aquesta posició tingués tants adeptes en el conjunt de la població i fins i tot s’estengués després de veure les conseqüències que ha tingut per als països governats per aquests líders.

Una segona raó de l’aparició del negacionisme sembla més vinculada al moment polític: el descrèdit dels governs i en general de les persones que ocupen càrrecs en l’administració pública. Una tendència que està lligada a canvis en els equilibris de poder provocats per la mundialització i que s’accelera en la mesura en què els partits polítics han optat per una lluita ferotge que passa per la desqualificació, l’insult i la calúmnia si cal. En aquesta situació és molt difícil que la ciutadania tingui confiança en els governants i no es contagiï de les crítiques que es llancen sistemàticament uns i altres pensant sempre en el mercat electoral. Hi ha, doncs, en el negacionisme, una part d’oposició als governs, de por a les imposicions arbitràries; una mena de resistència al poder que, curiosament, porta a ignorar la realitat d’un virus totalment aliè a les consideracions polítiques.

Però hi ha encara una tercera línia d’evolució ideològica que explica aquestes actituds. Perquè no es tracta únicament de la resistència al poder, sinó sobretot de l’afirmació de drets de caràcter totalment individual. Algun dels manifestos relatius a l’educació són contundents: rebutgen que, a l’escola, s’imposin a les criatures les mesures elementals de prevenció que han estat decidides (mascaretes, distància, presa de temperatura amb un termòmetre d’infrarojos) perquè es considera que “és una agressió tant psicològica com física”. Tot això en un llenguatge culte, propi de persones ben informades i que es basen, sobretot, en els drets individuals i de respecte a la infància; però sense cap mena de consideració per les conseqüències negatives que pot comportar la seva actitud per al conjunt de la població.

Conec algunes de les escoles on hi ha famílies que han avalat aquestes posicions: són les escoles més avançades, les que estan treballant en una nova pedagogia que justament porti a la construcció de personalitats amb criteri propi. És a dir, escoles de nova classe mitjana, aquest grup social relativament il·lustrat i que políticament ha tendit a ser votant d’esquerres; el grup que en alguns moments es va conèixer com “els progres” i que va constituir un actor decisiu en la lluita contra el franquisme. Doncs bé, tot fa pensar que l’evolució ideològica que ha experimentat ha tendit a subratllar l’individualisme i a negar els drets i valors col·lectius. Llibertat per damunt d’igualtat, us sona? Els meus criteris, interessos i creences per damunt dels de la comunitat. “Assumim els riscos”, diu algun dels manifestos. ¿També el de contagi a les altres persones? Significa això que es renuncia als serveis sanitaris, per exemple, en cas de malaltia, ¿o llavors ens queixarem si estan saturats?

L’afebliment del pensament d’esquerres que s’ha produït ha portat a creure que el progrés consistia en poder fer el que ens doni la gana, “perquè hi tinc dret”, sense tenir presents les conseqüències que això pot representar per a les altres persones. Malauradament, no ens hem pogut sostreure a la influència del pensament neoliberal més agressiu, que ha convertit l’individualisme en una perillosíssima pandèmia, que, de moment, no té vacuna ni remei.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF