Una generació privilegiada?

Parlar de 'generació tap' és atiar un fals conflicte assenyalant causes falses de problemes reals

Una nena va cap a l'escola de la mà d'un dels seus pares / FRANCESC MELCION

estem travessant una època de crisi múltiple, i la conseqüència és l’augment del tots contra tots, exacerbat fins a la paròdia. Causes, moltes. S’ensorra la vella societat i encara no sabem com serà la nova. I en aquest context es llancen culpes a dojo, tothom busca culpables per als mals que patim. Una manera de multiplicar les divisions i els conflictes fins a fer-los irresolubles.

A totes les polaritzacions a què assistim, fa temps que se’n va afegint un altra: la que tracta d’enfrontar les generacions joves i les grans. Han anat sorgint veus que pretenen que les persones nascudes abans dels anys setanta -“generació tap”, se n'ha arribat a dir- han acaparat els recursos i el poder durant massa temps, impedint que la gent jove pogués accedir-hi; i que és per això que els que tenen menys de 40 anys no es poden situar on els pertoca. Explicació que no pot sinó generar ressentiment en la gent jove, i una certa culpabilitat en la gent gran. De nou, s'atia un fals conflicte assenyalant causes falses de problemes reals.

Els vincles entre les generacions tendeixen ara a afeblir-se; els canvis socials ràpids fan que els referents culturals variïn també molt ràpidament, i que hi hagi poca continuïtat en les formes emocionals i sentimentals entre pares i fills; aquest és un element de distanciament. Però el que és sorprenent és aquesta mena de rancor de la gent jove envers la gran, el retret que els han deixat una societat desastrosa i que, a més, els han pres el lloc que els corresponia. Una actitud que, al meu parer, és nova com a posició generacional.

Pertanyent a la generació nascuda durant els anys quaranta, filla de pares i mares que havien perdut la guerra, no recordo que mai, en la nostra joventut, els féssim el mínim retret, malgrat que el país que vam trobar era realment patètic; l’actitud general respecte a la generació precedent era de profunda pena pel seu món perdut, de compassió i fins i tot d’agraïment perquè, malgrat les brutals dificultats, van perseverar i esforçar-se per fer-nos créixer i per “salvar-nos els mots", en paraules d’Espriu, "per retornar-nos el nom de cada cosa” en una llengua i uns valors perillosos i prohibits. Perquè sabéssim que havien existit un altra Catalunya i un altra Espanya diferents de les que ens va tocar viure, i perquè poguéssim tractar de reconstruir-les el més aviat possible. I gràcies a aquesta actitud vam tenir un punt de partida.

Hem intentat, sobretot, que la gent nova no hagués de viure les nostres privacions, repressions i angúnies

Després les coses van millorar moltíssim i, en general, les condicions que han trobat la gent més jove han estat infinitament més bones que les que vam trobar nosaltres. Vam tenir més sort que la generació precedent, vam poder refer part de les institucions, la cultura, la societat, amb encerts i errors, evidentment. Però les generacions posteriors només han vist la part mig buida de l’ampolla. Cada vegada que sento parlar amb menyspreu del “règim del 78” penso que alguna cosa hem fet malament si hem transmès als més joves la impressió que vam ser uns il·lusos que ens vam deixar entabanar amb quatre mirallets de fira. Gran part de la generació que va fer la Transició volia anar molt més lluny en tots els àmbits; però el franquisme encara era viu i el règim del 78 era gairebé un miracle, obtingut amb un enorme esforç. No era exemplar com s’ha dit, era només un començament, un inici possible, donades les circumstàncies.

Aquelles generacions vam treballar moltíssim per aixecar un país que havíem heretat gairebé destruït. I, certament, ens vam beneficiar dels progressos. Joves, vam ocupar llocs rellevants, perquè la generació anterior havia estat totalment marginada. La vida s’ha allargat i hem persistit, tractant, sobretot, que la gent nova no hagués de viure les nostres privacions, repressions i angúnies, i la gent nova ha tingut una vida més fàcil fins a un cert moment. A l’entorn del 2008 tot canvia, la globalització es fa visible i algú, a nivell mundial, decideix que s’ha acabat la festa i imposa l’austeritat, els ajustaments estructurals, com en deien llavors. La primera conseqüència és explotar la gent jove, com cinquanta anys abans ens havien explotat a nosaltres.

Les generacions recents han de construir el seu món, evidentment, però la manera de fer-ho no és foragitar els grans per ocupar els seus llocs, retreure’ls que viuen massa. Cal fer un bon diagnòstic dels mals actuals, de les seves causes i els seus causants, saber qui és l’adversari. La nostra no va ser una generació privilegiada: vam començar molt malament, vam tenir la sort de veure com moltes coses milloraven i ara, lamentablement, veiem com de nou s’ensorra gran part d’allò que crèiem haver aconseguit. Un llegat trist, perquè del que dubtem és de si hem transmès suficientment les nostres eines i els nostres aprenentatges.

Generacions i excuses

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF