27/05/2017

Els estereotips més rancis

4 min
Els estereotips més rancis

La diferència d’edat entre el nou president francès i la seva dona ha desfermat una onada de comentaris adversos al seu país. Macron ha estat fins i tot titllat de “gerontòfil”, és a dir, amant de la vellúria. Aquests dies a França hi ha un debat en el qual les dones que es troben en aquesta situació -tenir bastants anys més que el marit o company- es lamenten amargament del xàfec que els està caient; de cop, aquestes parelles han passat a estar sota sospita. Costa d’admetre que la unió entre una dona i un home visiblement més jove es degui a l’amor o atracció mútua, alguna cosa en els nostres prejudicis més arrelats ens ho fa veure com una unió contra natura, de manera que han aparegut dos tipus d’explicacions ben curioses sobre les motivacions masculines: o bé que és un matrimoni per maquillar l’homosexualitat de l’home, o bé que ell està interessat en els diners de la dona. Tot excepte admetre que una dona més gran pot resultar atractiva i desitjable, cosa que, en canvi, mai no es posa en dubte en la situació inversa, quan l’home és més gran. Gairebé és el contrari: tenir una parella més jove és per a un home un toc de prestigi, una prova que encara pot suscitar desig. En canvi, per a les dones amb parelles més joves, la sospita és més infamant: la de ser una mena de depredadores sexuals, devoradores de pobres nois ingenus. ¿Vampiresses o gerontòfils? Tot és sospitós quan sortim dels clixés.

Aquest debat posa de manifest un fet que segur que també compartim nosaltres: tenim encara un munt de prejudicis en relació a com han de ser les parelles; les que no s’ajusten als models tradicionals estan mal vistes o, més encara, gairebé generen reprovació, malgrat que molts comentaris sobre aquest tipus de situacions comencin dient: “Per a mi que cadascú faci el que vulgui”, frase que acostuma a anar seguida d’un “però...” que sol acabar amb un bon cop de destral.

Quins són els models de parella que encara tenim encastats en el subconscient i que ens fan ser tan crítics en els casos que en difereixen? Tradicionalment s’ha considerat que la bona combinació matrimonial era la d’un home fort amb una dona feble; aquest desequilibri passava per ser convenient perquè semblava constituir una garantia de seguretat i protecció per a ella i les seves criatures; per a ell, apareixia com una garantia de la dependència i submissió esperades d’una dona. La desigualtat d’anys, d’alçada, de volum corporal, era una manera de fer visible la naturalesa de la relació, la desigualtat de poder, i, per tant, indicava una unió correcta: tot era al seu lloc. Ell era el gran, el fort, el potent; ella, la dolça amant delicada. És cert que sempre hi ha hagut parelles que transgredien aquestes normes; en general, poques, perquè eren objecte de burles i comentaris negatius quan la transgressió era molt accentuada.

Doncs bé, cal anar esborrant aquest prejudici si no volem complicar-nos la vida inútilment; una societat que opta per la igualtat no pot seguir imaginant parelles formades per individus tan estereotipats com a model a seguir. Per exemple: l’estatura mitjana de les dones tendeix a diferenciar-se i cada vegada en veiem de més altes, amb més força física, més atlètiques i esportives; dones que no sempre trobaran parelles d’una estatura superior a la seva. L’alimentació ha millorat molt al nostre país, en comparació amb etapes anteriors en què les dones menjaven molt pitjor que els homes i no augmentava la seva estatura mitjana. Si la tendència és que s’igualin les alçades, per exemple, hi acabarà havent tantes parelles amb l’home més alt com a la inversa.

Hi ha un altre aspecte interessant que es desenvolupa amb el creixement de la igualtat entre homes i dones i que requereix un canvi cultural: la tendència a l’anivellament dels ingressos. La preponderància de l’home dins la parella ha tendit a justificar-se, durant molt de temps, perquè era qui aportava els diners. Ja no és així: en la gran majoria de les parelles, tots dos membres són actius. Hi ha molts homes que diuen: “Però jo guanyo més que ella”. Una situació que aparentment els permet mantenir una quota de poder més gran; i, certament, hi ha encara una distància prou important en la mitjana d’ingressos femenins i masculins, una distància que es mou a l’entorn d’un 25%. Sabem que això no és just, i que s’ha de corregir. Què passarà quan això succeeixi? ¿Els homes seguiran intentant aparellar-se amb dones més joves o amb menys nivell educatiu per poder continuar sentint-se superiors i amb dret a manar?

Tots aquests canvis ens porten a una conclusió clara: la societat evoluciona molt de pressa; les idees adquirides no. Tenim prejudicis que ens mantenen en el passat i que fixen models que esdevenen fins i tot impossibles. Cal un canvi cultural en aquest terreny, com en tants altres: els homes han d’aprendre a ser valorats per allò que són, no perquè, en comparació amb les dones, siguin més grans i cobrin més i els calgui, per tant, buscar dones joves i fràgils i no deixar-les créixer. Les dones hem de descartar la imatge del príncep blau protector que ens solucionarà la vida però ens tractarà com a eternes menors. Si volem igualtat, hem d’actuar en conseqüència i descartar un munt de prejudicis rancis incompatibles amb la nostra realitat.

Fàcil no ho és, quan des dels mitjans de comunicació se segueixen alimentant els estereotips més obsolets. I, si no, mireu com es comporten els nois i noies adolescents, que, per comparació amb els de fa trenta anys, retornen a comportaments amarats de sexisme, simplement perquè els ho han venut com a més sexi.

stats