27/10/2018

Una dona tan valenta

4 min
Una dona tan valenta

Recordo el dia que la vaig conèixer; me la va presentar una amiga comuna, dient-me, ja veuràs, és una dona increïble, ja és degana de la Facultat de Dret i professora de dret mercantil, als trenta-i-pocs anys, quan tots érem PNNs insignificants a les universitats. Caram! Era cap a finals dels setanta, tot just estrenàvem democràcia i tot estava per fer. Certament, tot no va ser possible, però déu-n’hi-do del salt endavant que vam fer, sobretot les dones, que ho teníem tot a guanyar.

Quan la vaig veure em vaig quedar sorpresa. Una figura alta i esvelta, una cabellera llarga i negríssima, rinxolada, una gran rialla roja. Un punt d’elegància i sensualitat que impressionava fins que començava a parlar, i llavors era tan propera i natural que ràpidament feia disminuir la distància que havia creat la seva bellesa. Em va venir al cap una imatge, la de La parisenca, aquella antiga pintura cretenca a la qual els arqueòlegs van batejar així, justament pel seu glamur. Sempre més l’he vist amb aquell esclat, tan lluny del que podia ser la imatge tòpica d’una senyora catedràtica de dret mercantil.

La Carme Alborch, una dona capaç de fer front a tots els desafiaments sense perdre absolutament res de la seva singularitat. Ens vèiem de tant en tant, en trobades amb les feministes de València, que es van organitzar i mobilitzar molt aviat, van aconseguir un Institut Valencià de les Dones molt potent -destruït després, lamentablement, sota el domini del PP-. Ella va fer el seu camí, va dirigir l’IVAM, i un bon dia va ser nomenada ministra, en l’últim govern de Felipe González. I aquesta és la segona imatge que en conservo; en un moment en què les primeres ministres i diputades adoptaven els conjunts de pantaló i jaqueta foscos, només amb un mocadoret de colors o una joieta discreta -que prou difícil era entrar en un món tan masculí com per fer-se notar gaire-, la Carme es va presentar amb un vestit espaterrant i una gran pamela, una imatge inconfusible de dona-dona, gairebé diria l’entrada oficial de la feminitat al govern. Comparable, només, a aquella altra imatge colpidora, la de la Carme Chacón embarassadíssima passant revista a les tropes i als caps militars. Trencant sostres de vidre, totes dues, i malauradament desaparegudes massa aviat.

Però no només era qüestió d’imatge, la Carme anava molt més enllà. Era l’estil visible i el no visible, el que transmetia una manera diferent d’estar al poder, de relacionar-se amb les persones, fos quin fos el seu càrrec o la seva popularitat. El feminisme és també això, una altra manera d’exercir els càrrecs, una actitud receptiva, cordial, que exclou l’exabrupte i la bronca, però no la fermesa i l’eficiència. Si tothom recorda ara el seu somriure és per aquesta civilitat profunda, que no exclou l’enfrontament ni la fortalesa de les conviccions, però no en fa una arma, sinó una base de diàleg per arribar a acords, des del profund respecte personal pels discrepants. Una actitud que necessitem urgentment, ara que veiem com la nostra vida política es degrada dia a dia, que hem arribat a l’insult i a la sensació que cal ser groller per aconseguir l’aplaudiment. Anem malament, i necessitem moltes Carmes Alborch per mantenir la democràcia.

Hi ha encara un altra faceta d’ella que cal destacar: la seva feina com a escriptora feminista; els seus llibres: Solas, Malas, Los placeres de la edad. N’estava preparant un sobre l’alegria i la felicitat, va dir-me la darrera vegada que ens vam veure, fa pocs mesos. Totes dues sabíem que potser no el podria acabar, però ella hi confiava, des d’una voluntat de ferro que encara la feia sentir més forta que la malaltia. I el que tenen d’especial els seus llibres són dues coses: en primer lloc, que parteixen de la seva experiència vital. Evidentment, cita a tothom, que la seva formació era acadèmica i ella molt generosa amb les companyes. Però això no és el més important. Mentre moltes de nosaltres hem escrit llibres relativament abstractes, conceptuals, amagant potser els durs aprenentatges que ens ha suposat arribar a la llibertat personal, deixar enrere les presons del gènere en què vam ser educades les dones nascudes sota el franquisme, la Carme, valenta sempre, parteix de la seva experiència, de què vol dir enfrontar-se a la soledat, de com transformar una situació que ens fa por, perquè era l’amenaça si no érem bones nenes, en una situació escollida, viscuda amb plaer, oberta a la llibertat i a la possibilitat d’acomplir el desig. La llibertat, tan important per a ella, per a totes nosaltres, tan difícil de conquerir, tan necessària.

L’altra particularitat dels seus llibres és que s’adrecen a totes les dones, a les mestresses de casa, a les jovenetes, a les intel·lectuals, a les àvies. Perquè totes vivim les mateixes pors, inculcades pel gènere, les mateixes tendències a la culpabilitat, a la minusvaloració personal, a la misogínia, en definitiva. I ella és això el que tracta d’explicar i de superar, i per això ha sigut una escriptora de masses, llegida en els barris populars i en els benestants. Perquè tant amb la seva vida com amb els seus llibres ens ha mostrat una manera diferent de ser dona, de decidir sobre el món, de transformar-lo, sense renunciar a res d’allò que és ben nostre, la gentilesa, la bellesa, l’alegria, que no solament no són incompatibles amb la intervenció a la vida pública sinó que en són un ingredient cada vegada més necessari.

Has deixat prou llum per seguir-nos il·luminant, Carme, amiga estimada.

stats