27/04/2019

No totes ens representen

4 min

Després de dos debats amb quatre homes, el de TV3, amb quatre dones i dos homes, va ser un alleujament. Per fi la paritat i més, malgrat que es degui al desgraciat motiu que un dels candidats sigui entre reixes. Ja hem aconseguit la igualtat, doncs? Sabem que no, però s’estan fent passos accelerats, i és una bona notícia.

És temps d’esbrinar si la presència de les dones canvia alguna cosa en l’escena política: ¿igualtat per ser i fer com els homes o igualtat perquè els criteris de les dones tinguin el mateix pes que els masculins a l’hora de modelar l’àmbit públic? Heus aquí un dels nusos del feminisme actual, en què hi ha visions contraposades. Des d’un dels corrents ideològics s’ha tendit a pensar que les dones no tenim res d’específic a aportar, que quan hi hagués igualtat tindríem els mateixos defectes i virtuts que tenen els homes. Visió basada en un argument potent: no podem demanar als grups socials oprimits i marginats que siguin precisament els que salvin el món, que encapçalin el progrés ètic i polític. És l’argumentació, per exemple, d’un dels assajos d’Amelia Valcárcel, El derecho al mal, i també el punt de vista de la gran Cèlia Amorós, de qui tant hem après. I és un argument alliberador: per primera vegada se’ns dona dret a ser tan maleducades, grolleres, egoistes o ambicioses com ho són els homes, sense que ningú ens ho pugui retreure més que a ells.

El segon punt de vista: les dones no som ni millors ni pitjors per naturalesa, però hem estat educades per pensar en els altres més que en nosaltres mateixes, per tenir en compte les necessitats i fins i tot els capricis aliens, per reprimir l’afany de protagonisme i la fatxenderia. Si donem valor a les actituds i formes del gènere femení, podem introduir en el món públic un tarannà diferent, una manera de fer més empàtica, amable i cooperativa que la que impera ara. I en aquest moment tan tens i perillós, seria excel·lent que aquesta transformació fos possible.

Bé, sembla que arriba l’hora de comprovar què passa quan els debats televisius mostren la paritat. ¿És realment diferent el capteniment de les dones?

El debat de TV3 ens en dona algunes claus. Un primer signe, més colors, més diversitat damunt l’escenari. Els homes volen destacar per la seva personalitat, però s’amaguen gairebé tots darrere el mateix vestit fosc, un signe de grisor, de seriositat. Aquella monotonia dels debats a quatre, en què només un gosa ser diferent. Poques dones es posen faldilles en aquestes circumstàncies, que el rol encara requereix cert camuflatge, però algunes s’atreveixen a fer bandera de la roba, signe de sentiments polítics o d’actituds. Aquells dos grocs flamejants de la nit de TV3, expressió de posicions antagòniques i alhora de voluntat de provocació, són tota una declaració de principis.

Després de dos debats tan tensos i agressius com havíem vist els dies anteriors, aquell va ser una mica més tranquil; clarament hi van contribuir dues dones, Batet i Borràs, sense interrompre gairebé mai, sense mentir ni voler aclaparar els contrincants; també, cal dir-ho, el tarannà d’Asens, que, en la línia que ha lluït Pablo Iglesias, no es llança a la jugular de ningú, sinó que explica i raona amb profunditat. I també Rufián va moderar la seva mordacitat i la seva ironia. Però dues dones van adoptar el paper que havien fet els seus caps les nits anteriors, crispant i omplint d’agror el debat. Álvarez de Toledo amb una fredor i un supremacisme màxims, llançant acusacions, falsedats i frases fetes idèntiques a les que havíem sentit a Casado, sense aportar cap anàlisi ni cap solució als temes de Catalunya. I Arrimadas, en un to menor, més de nena enfadada, tractant també d’emular Rivera en la seva dèria d’acusador general.

En conjunt, doncs, poca variació en relació al que ja coneixem: bastantes dones, en política, tendeixen a reproduir uns comportaments masculins que estan destruint la capacitat d’entendre’ns i la confiança en les institucions. Més que tractar d’acostar posicions, d’articular consens, s’estila el combat de boxa i s’aplaudeix qui pega més fort, no qui aporta més solucions. I com que aquests són els criteris, el patró amb què jutgem els debats, aquí les tenim, imitant sovint el pitjor dels seus models, desaprofitant l’oportunitat d’introduir una manera diferent de fer política i de discutir-ne.

El feminisme ha avançat sempre amb les polítiques progressistes, perquè allò que planteja és un alliberament de les opressions; però les dones hem de tenir dret a opinar com vulguem i a poder defensar també causes conservadores. Hi ha d’haver dones a tots els partits i nivells polítics; però també cal dir que no totes ens representen. I que és terrible, en alguns moments, sentir-les dir disbarats sobre la igualtat, oblidant que ja ens va dir Aristòtil que no hi ha res més injust que tractar igual els desiguals. Volem dones en política, sí, però volem sobretot feministes, que tinguin clar el que han de fer i per què les hem de votar quan ens volen representar. Altrament, que hi posin dones no afegirà ni un vot.

stats