Aquella escola a la platja

“El que l’Escola tenia d’element natural era el mar, un horitzó amplíssim, inabastable. Vist amb els meus ulls [...] l’edifici de l’Escola s’identificava, no sé ben bé per què, amb els valors immarcescibles de la cultura grega”. Pere Vergés recordava així la seva Escola del Mar, aquell meravellós edifici que s’havia convertit en un símbol de l’educació municipal i que, el gener del 1938, va desaparèixer sota les bombes feixistes. I seguia Vergés: “Em sembla evident que aquella nova escola només podia funcionar servint els interessos col·lectius per als quals havia estat creada, a través d’una pedagogia nova i alhora tan antiga d’esperit com el que alimentava la cultura grega”.

En aquests dies foscos, en què l’onada de barbàrie que s’estén pel món acaba de fer-se patent també a Espanya, crec que no puc enviar-vos millors missatges que aquells que mostren que malgrat tots els elements negatius que la humanitat és capaç de desfermar, també es fa sempre present una força civilitzadora encara més potent, que ens ha permès arribar molt lluny, i continuarà actuant ara. I parlar-vos d’un projecte il·lusionant que ens pot retornar un fragment d’aquell esperit de civisme i progrés que fa un segle va presidir l’acció educativa de l’Ajuntament de Barcelona.

Diu Saladrigas, en el seu diàleg de l’any setanta amb en Vergés, que sempre que algun amic li explicava el que es feia a l’Escola del Mar, ell sentia una secreta enveja. Ho entenc molt bé, va ser la meva escola. No vaig conèixer el preciós edifici de la Barceloneta, però als anys cinquanta, quan la situació escolar de Catalunya era francament catastròfica, la nostra escola era un miracle. Hi convivíem nois i noies, primer fet excepcional. Teníem càrrecs, l’alumnat assumia les petites tasques de manteniment i de servei, en una rotació de funcions que igualava totes les feines i totes les capacitats. No teníem llibres de text, ni exàmens, ni calia que competíssim entre nosaltres. La biblioteca ens oferia tot el saber universal, de manera que quan marxàvem podíem parlar d’Ulisses o de Sigfrid, de Cervantes o de Joanot Martorell gairebé com si els haguéssim conegut, encara que fos en textos adaptats. Però, sobretot, se’ns havia tractat amb una dignitat, amb una confiança, que ens havia convertit en persones responsables, capaces d’afrontar la vida amb serenitat, perquè érem dipositàries d’un bagatge excepcional.

Aquella pedagogia era el que restava de la gran obra escolar de l’Ajuntament, que encara podem imaginar veient els magnífics edificis construïts per l’arquitecte Goday. Eren uns temps en què l’educació no es concebia com una acumulació de títols acadèmics, sinó com un procés en el qual les noves generacions formaven la seva personalitat, assumien les seves responsabilitats, assimilaven la riquesa de coneixements i sentiments acumulats durant mil·lennis. Perquè, com diu Vergés, ell i altres grans mestres com Rosa Sensat entenien l’escola com una obra d’art. La fe de la societat en l’educació com a gran oportunitat de millora, d’afinament personal i col·lectiu, era tan immensa que es van construir palaus per fer-ho possible.

Ens trobem en una etapa en què necessitem de nou aquella concepció de l’educació. Necessitem formar persones autònomes, segures d'elles mateixes, responsables, enamorades del coneixement. A Catalunya, moltes escoles estan canviant els seus mètodes, desfent barreres i classificacions, oblidant rigideses i formes memorístiques. Sovint m’ha semblat injust que hagin hagut de començar de cap i de nou, quan tenim una herència pedagògica de primer ordre, massa soterrada encara per la ruptura que va suposar el franquisme.

Dons bé, el projecte engrescador que ens pot permetre connectar amb aquest passat és el que ha concebut un altre arquitecte, Marc Cuixart i Goday, net d’aquell que va construir la primera Escola del Mar. I consisteix en bastir de nou aquell graciós edifici de fusta de la Barceloneta, gairebé al mateix lloc on estava situat inicialment. L’any 2022 farà cent anys que es va inaugurar: què millor que retornar-lo a la ciutat i esborrar la petjada monstruosa de la guerra?

Ja no es tracta ara d’utilitzar-lo com a escola; la nova Escola del Mar del Guinardó va agafar-ne el relleu el 1948, en un edifici també excepcional. Però retornar al mar la seva escola, fer-ne un símbol permanent de la voluntat educativa de la ciutat, un centre de pensament i formació del professorat, un museu que ens parli d’allò que es va iniciar amb el pressupost de Cultura l’any 1908 i va seguir fins al 1938 amb el CENU, és retornar a Barcelona un fragment de la seva millor història i projectar-la cap al futur perquè les noves generacions puguin gaudir-ne. És retornar a l’Ajuntament de Barcelona una peça clau per continuar projectant sobre la ciutat un missatge permanent d’amor i cura de les criatures, de confiança en el futur. Tant de bo aquest projecte es pugui fer realitat i puguem veure, l’any 2022, renéixer aquell edifici emblemàtic d’una ciutat educadora.