20/07/2017

Per un nou pacte urbà entre el sector públic i el privat

3 min
Per un nou pacte urbà entre  el sector públic i el privat

S’ha posat molt d’èmfasi en les conseqüències negatives de la globalització a la ciutat: l’increment de les desigualtats, la gentrificació, la massificació turística, les expulsions... Són fenòmens que s’han exacerbat per la circulació global del capital, però la internacionalització, l’ús generalitzat d’internet i l’increment de la implicació ciutadana en la definició de polítiques públiques han aportat un valor extraordinari: el coneixement. És feina de les administracions públiques convertir la informació que circula en coneixement, amb dades contrastades i fonts autoritzades, i posar-lo a l’abast dels ciutadans.

Perquè per poder implicar-nos en la configuració de les ciutats no n’hi ha prou tenint opinió; cal tenir una opinió informada. I és que no cal inventar la sopa d’all a cada moment. La major part de les polítiques públiques que funcionen ja s’han assajat en altres ciutats, però el que cal és una mirada crítica per discernir entre el que funciona i el que no. ¿Invertim prou en habitatge? ¿És cert que en els últims anys s’ha invertit més en pedra que no pas en els continguts culturals? ¿Com es poden crear llocs de treball en detriment de les activitats purament especulatives?

Si la web de Gobierto.es és una font seriosa, podem deduir que Barcelona inverteix 45 euros per habitant en vies públiques i 17 euros per habitant en habitatge (gairebé el mateix que en l’administració dels serveis d’urbanisme: 12 euros per habitant). Veient l’evolució de les ciutats globals, el que és prioritari ara és la preservació de sòl per a l’habitatge assequible i l’activitat econòmica productiva. Perquè no ens enganyem: abans eren els hotels, aviat serà l’habitatge de luxe, i, si no s’actua, el mercat tendirà a convertir Ciutat Vella, l’Eixample i Gràcia en enclavaments residencials d’alt estànding que tendiran a desplaçar els dentistes, els advocats, els tallers de costura, les copisteries, les merceries, les llibreries o les botigues d’aquaris.

És una decisió estratègica destinar els recursos públics a preservar el caràcter mixt dels barris i canalitzar les inversions immobiliàries cap a zones de l’àrea metropolitana ben connectades amb transport ràpid fins al centre. S’ha de preservar sòl perquè no sigui un luxe treballar al centre, i s’ha de fer que la metròpoli sigui tant o més atractiva que el centre per a determinats tipus d’habitatge. I potser s’han d’invertir menys diners públics en pedra i espai públic, sí, perquè no hi ha res pitjor que un carrer renovat on no et pots permetre comprar un gelat perquè es venen a preus globalitzats. O edificis nous de trinca que no tenen diners per programar exposicions capaces de generar coneixement i qüestionar-nos permanentment la manera de fer “com sempre”.

Per fer front als reptes de la globalització cal comparar-se amb altres ciutats per a un nou pacte urbà entre el sector públic i el privat. El cost d’urbanitzar un interior d’illa a Barcelona, per exemple, equival al crèdit solidari que la cooperativa La Borda ha sol·licitat a Coop57 per impulsar els 28 habitatges de Can Batlló. El sector privat hauria de contribuir, com en moltes altres ciutats, als costos de la regeneració urbana; perquè els beneficis de fer-ho, amb el nou cicle immobiliari que ara comença, superaran amb escreix les càrregues fixades. Quan s’urbanitza un terreny de nou, quan la ciutat creix en una perifèria, ja se cedeixen entre un 10% i un 15% dels aprofitaments per pagar els nous carrers, però això no passa quan es rehabilita un centre consolidat. Si no es canvia l’edificabilitat d’una parcel·la, n’hi ha prou amb una llicència directa, perquè es considera que els primers propietaris que van convertir aquell sòl en urbà ja van pagar una quota per urbanitzar-lo fa cent anys. Però quan es canvia radicalment la secció d’un carrer i s’augmenta el valor de les finques veïnes, la normativa actual no permet que el sector públic participi de la revalorització del patrimoni en centres urbans, i el cost de renovar carrers segueix anant a càrrec dels contribuents, mentre que els beneficis de la centralitat recauen exclusivament en els propietaris del sòl.

Implicar els privats en la rehabilitació dels carrers de Barcelona permetria al sector públic alliberar una significativa part del pressupost (el 30%) per dedicar-lo a finançar habitatge assequible, fomentar l’ocupació o garantir la renda bàsica. A efectes pràctics, voldria dir que una reforma com la del tramvia de la Diagonal s’hauria de sufragar parcialment amb una taxa a l’increment de valor patrimonial de les promocions residencials de luxe com el Deutsche Bank, el flamant edifici de Francesc Macià o els promotors que desenvolupin el sòl privat de les Glòries, entre altres.

Recuperar el valor transformador de l’urbanisme necessàriament implica repensar quines càrregues ha de tenir el negoci d’operar al centre de la ciutat. Prendre aquest tipus de decisions, que s’han de reflectir en l’estratègia i en els pressupostos de la metròpoli, és al nostre abast amb coneixement contrastat.

stats