L’arquitecte en cap
Citizen Jane: Battle for the city és un documental extraordinari que contraposa les figures de Robert Moses (arquitecte en cap de Nova York del 1930 al 1970) i Jane Jacobs (periodista i pensadora de la condició urbana). Moses i Jacobs són la cara i la creu de l’Ajuntament de Nova York durant els anys setanta. Ell, personatge autoritari i “tècnic” persuasiu; ella, pencaire inesgotable, escriptora perspicaç i observadora audaç, confronta amb arguments un urbanisme maldestre, icònic i de funcionalisme mal entès. Jacobs ha inspirat totes les generacions d’urbanistes amb debilitat per les humanitats.
Jacobs aconsegueix fer dimitir un personatge sinistre, Moses, que menysté la capacitat de la gent normal per rebel·lar-se contra un aparell burocràtic que destrossa els barris amb l’excusa del progrés. Com totes les bones pel·lícules, relata uns fets molt locals, els plans d’higienització de Nova York, que avui estan a l’ordre del dia en totes les ciutats del món. És l’eterna tensió entre transformació i identitat. Però el més interessant és la polèmica intel·lectual entre dos rols necessaris a les ciutats consolidades: el de l’arquitecte en cap i el de l’activisme. Perquè el fet que Moses fos un cretí no invalida la necessitat de posar al capdavant de la ciutat un professional qualificat. Ens calen moltes Janes Jacobs, però no podem prescindir de l’arquitecte en cap.
A Barcelona hem tingut successius responsables de l’arquitectura i l’urbanisme: Joan Busquets, Oriol Bohigas, Josep Acebillo, Oriol Clos, Vicente Guallart i, ara, Ton Salvadó. Cadascú ha tingut el seu criteri, i si som un referent en matèria urbana és, en gran part, gràcies a la seva capacitat de persuasió. Però ¿què s’espera d’un arquitecte en cap, avui, per oposició al que s’esperava d’un Robert Moses fa unes dècades?
Amb la democratització de les institucions, l’arquitecte en cap ha perdut, per sort, responsabilitat unívoca. Avui el que ell opini sobre un edifici, sobre si és bonic o lleig, o si és alt o baix, més aviat importa poc. Quan jo era estudiant, l’arquitecte en cap feia molta por. Era algú a qui convenia caure bé, perquè tenia poder absolut per desacreditar l’arquitecte davant d’un promotor o del cos tècnic municipal. A l’arquitecte en cap no se’l contradeia, perquè s’assumia que ell era l’“autoritat planificadora” que representava el bé comú.
Avui, amb la quantitat d’informació, entitats, notícies, col·lectius, escriptors, periodistes i opinadors que tenim a l’abast, el bé comú és més difícil de capturar. Ara la legitimitat per representar l’interès general la tenen sobretot els “veïns”, que és una convenció pràctica, encara que no prou completa, sobre els interessos contraposats de tota la ciutat.
S’espera de l’arquitecte en cap que no impulsi les seves preferències personals sinó que sigui capaç de comprendre les voluntats col·lectives. ¿Voldríem pisos amb terrasses? ¿Ens agradaria viure en alçada? ¿Preferim habitacions exigües o espais multiús? ¿Viuríem en fàbriques reconvertides amb menys confort? ¿Quina cultura volem als barris? ¿Què exigim als hotels? ¿Cal destinar més diners públics a fer habitatge? Fer les ciutats per a les persones implica canviar lleis i normatives, i no conformar-se amb anar fent. Cal un arquitecte en cap que exerceixi amb l’autoritat del coneixement la transformació necessària, sense imposar-la.
La dicotomia avui ja no és entre Moses o Jacobs. Col·lectivament, hem enderrocat els aspirants a Moses: ja no ens creiem les seves genialitats. El rol de l’activisme és fonamental per escoltar, per ponderar i per revisar críticament, però no és suficient per projectar la ciutat; ens calen professionals que vetllin perquè les grans qüestions estratègiques de la ciutat no quedin oblidades per interessos massa particulars o dinàmiques electoralistes.
Si volem de veritat abordar la qüestió de l’habitatge cal que es posin sobre la taula els emplaçaments on es construiran. Com que els grans reptes de Barcelona són de dimensió metropolitana, convé que l’arquitecte en cap ho sigui sobre els 36 municipis, i que derivi les inversions cap als llocs on són necessàries. Que sedueixi el sector privat perquè integri les energies renovables als edificis, afronti el problema del lloguer i pensi a llarg termini. El projecte metropolità requereix algú que faci l’esforç de síntesi; que acosti els temes a la ciutadania, que posi les bones preguntes sobre la taula, i que es mobilitzi pel sí.
La política és molt ingrata, i els partits han tendit a fagocitar el càrrec. Durant massa anys s’ha esperat de l’arquitecte en cap que justifiqui el programa electoral de qui ocupa el consistori, encara que fos un independent. El que plantejo és que no sigui una tria de partits, i que s’esculli des de la societat civil: ens cal algú que impulsi polítiques urbanes amb independència de criteri, sense ser un professional de l’eslògan partidista.
