31/12/2018

Maneres de veure un bosquet

3 min

L’escola pública és una comunitat sensible: hi ha més diversitat, i cada centre és diferent. Dur les meves filles a l’escola els matins és una de les activitats preferides del dia. Ens saludem entre pares i mares, a correcuita i amb complicitat; serà per interacció, per estima i per compromís amb els altres que els nostres fills tindran menys manies, estaran més segurs i aniran adquirint responsabilitats. També és un acte conscient del que vol dir educar per viure en col·lectivitat i un petit homenatge als mestres, que trobo a faltar quan viatjo o em convoquen a reunions a primeríssima hora del matí.

Davant de l’escola hi ha un terreny pla, de sauló, on hi aparquen els autocars, un pàrquing de cotxes farcit d’arbres i uns pins frondosos que fan ombra. Així és com ho veiem els adults, però les criatures l’anomenen “el bosquet”. L’àrea de pins està plena d’arrels, branques i arbustos, on juguen a fet i amagar, fan tombarelles a les baranes o ens imiten mentre els adults fem petar la xerrada. A mi no m’ha fet mai gràcia que s’amaguin entre els arbres i els cotxes, així que la llarga reivindicació escolar de convertir el pàrquing en una zona d’esbarjo em va seduir de seguida.

Al mes de juliol l’Ajuntament va aprovar un canvi urbanístic per “blindar el Parc de l’Oreneta com a zona verda”, un dels enèsims litigis de la ciutat amb Núñez i Navarro. Com a contrapartida, es transfereix l’edificabilitat que el planejament antic atorgava a la finca de Montevideo a la zona verda davant de les escoles, on l’Ajuntament podrà construir 45 habitatges de protecció i un equipament de barri. És una actuació sense precedents, ja que poques vegades es requalifica una zona verda per encabir-hi habitatges; només s’explica per l’herència maleïda del conflicte amb Núñez. Potser si formés part d’una estratègia global de ciutat, si no fos un cas aïllat, costaria menys d’entendre.

Totes les mirades són legítimes i depenen del barret que porta cadascú: on les criatures veuen oceans per jugar a pirates, els pares hi veuen una llengua natural de Collserola cap a la ciutat, i l’Ajuntament una solució per a l’edificabilitat que no volien els veïns de Montevideo. El cas és que el plenari municipal va aprovar el canvi sense haver-lo explicat a la comunitat educativa. I esclar, això ha encès totes les alarmes, i ha ferit moltes sensibilitats. Perquè les infografies dels nous blocs ocupant la zona verda deixen a tothom gelat. Una MPGM és una cosa seriosa, i un cop aprovada no hi ha marxa enrere.

La Plataforma Salvem la Zona Verda Escolar de Can Caralleu no defensa un dibuix tancat, sinó una actitud. Una mirada oberta, col·laborativa, capaç de restaurar la confiança perduda per codissenyar-ho tot. Per trobar el millor lloc per a l’edificabilitat que no es vol a l’Oreneta, per suprimir l’aparcament perillós i per preservar una zona d’esbarjo capaç de tapar el soroll infernal de la ronda. També cal examinar tots els emplaçaments possibles per a l’habitatge social que desesperadament necessita el districte i tractar sense frivolitat la dotació de transport públic en hores d’entrada i sortida de l’horari lectiu. Finalment, cal dotar la discussió de tot el suport gràfic que la modernitat ens proveeix: models en 3D i infografies per sortir del debat ultratecnificat i entendre i fer entendre les possibilitats d’ordenació. És inadmissible que en ple segle XXI els plans urbanístics s’aprovin només a partir d’un esquema en planta; o potser és un efecte volgut, per ocultar els impactes reals al públic no entès.

L’urbanisme no deixa indiferent ningú, i cal entendre les renúncies que les escoles haurien de fer allà on els veïns de Montevideo i de Torre Garcini es van plantar. En aquest cas, parlem d’una comunitat educativa integrada per gent molt jove i habituada al diàleg i a la discrepància, i molt compromesa amb la necessitat d’habitatge social a la ciutat. Si no som capaços de canalitzar tot això per trobar punts de consens interessants, aleshores els nostres fills estan perduts. No hi ha més remei que predicar amb l’exemple i implicar-se al màxim perquè això acabi bé. Hi ha un primer pas ineludible, que requereix treure els cotxes de la zona verda i esperar a veure què hi passa: això no té cap cost, seria un gest amb la reivindicació històrica de les escoles, i seria un guany que obriria la porta a imaginar diverses possibilitats d’ordenació dels pisos. Benvolguts responsables del districte: esteu convidats a abandonar els despatxos i venir a berenar qualsevol dijous a la tarda, a la sortida de l’escola, per intercanviar els barrets.

stats