Canviar-ho tot, amb delicadesa

Abans de decidir-me a comprar el pis, hi passaria un parell de nits i dies sencers

¿Us agraden els pisos d’obra nova que hi ha disponibles al mercat? ¿El clàssic pis de 80 metres quadrats amb dues habitacions i una en suite, dos banys, cuina equipada, "acabats de qualitat" i zona de trasters comunitaris? Per la meva deformació professional, no buscaria mai un pis així. Potser és que no busco un producte estàndard, sinó una oportunitat. En algun passatge, en un polígon industrial, alguna cosa amb vistes o molt a prop del bosc, ara que les meves filles es passen el dia sobre rodes de patins i bicicletes.

Com que tampoc tinc els diners, faig temps per anar observant cada racó de la metròpoli, preguntant-me si seria un bon lloc per viure-hi. Ho comparo amb el que ofereixen el mercat i els portals d’internet, i penso que, amb delicadesa, ho aniria canviant tot. Que convertiria els llocs desangelats en paisatges tranquils, on gaudiria del silenci i la baixa densitat.

Observo cada racó de la metròpoli, preguntant-me si seria un bon lloc per viure-hi. Ho comparo amb el que ofereix el mercat i els portals d’internet, i penso que, amb delicadesa, ho aniria canviant tot

Si tingués més temps, buscaria casetes oblidades entre mitgeres per compartir-les amb altres famílies. Convertiríem les golfes en un estudi per a tots, i el pati en una sala de lectura a l’aire lliure. Agafaria una nau buida i li obriria una gran porta vidriada a peu de carrer. Foradaria el paviment per plantar-hi alguna cosa, i hi construiria una caseta de fusta a sobre, per quan venen la meva germana i el nebot de París. Conviuríem amb l’activitat industrial o logística del polígon, però tindríem els carrers per a nosaltres tots els caps de setmana.

A Ciutat Meridiana hi posaria galeries i balcons. Rehabilitaria tots els habitatges de la planta baixa i els regalaria un jardinet per a cadascú, en lloc de carrers atrotinats on hi aparquen cotxes. Una eixida per posar-hi una taula amb para-sol i molt de verd, i molt còmoda per a les criatures petites o la gent gran. A les plantes altes els arrencaria la façana i els posaria llargs balcons, d’amplada no inferior a la mida llarga d’una bicicleta, per gaudir de les vistes com ho fan els residents de Diagonal Mar.

Abans de decidir-me a comprar el pis, hi passaria un parell de nits i dies sencers. Anotaria per on entra el sol, quins sorolls s’hi senten i quines vistes s’albiren des de les finestres. Dibuixaria tota mena d’hipòtesis de reforma, gastant molt poc, però creant els espais més grossos possibles. Hi posaria molta fusta per reduir els costos de la calefacció, i perquè la casa fes bona olor sempre. Buscaria un fabricant de rajoles com en Biel Huguet, i l’entabanaria perquè me les fes a mida.

A la ciutat, no enderrocaria res. Als edificis buits, hi deixaria fer qualsevol annex, afegitó o superposició, per ajudar que fos viable omplir-los. En lloc de banys de marbre i parets de pladur, deixaria els murs despullats i els faria finestres grans en façanes oposades, perquè ventilin sempre. Els protegiria de la calor amb persianes enrotllables de fusta, robustes i mal·leables per abraçar-se a les baranes dels balcons. Ho posaria fàcil als arquitectes que tinguessin vocació de fer intervencions precises, mínimes, defugint els estàndards.

A la ciutat, no enderrocaria res. Als edificis buits, hi deixaria fer qualsevol annex, afegitó o superposició, per ajudar que fos viable omplir-los

Aniria arreglant la metròpoli de mica en mica. Sense pressa, però sense pausa. Ajudant a fer que fos viable, guanyant unitats habitables a cada parcel·la per assumir els costos de les obres. Em conjuraria amb els ajuntaments per densificar-ho tot abans de consumir més terreny, i acceleraria els tràmits per als habitatges de primera residència. I sumaria tots els balcons, terrasses i galeries comunitàries al còmput general del verd de la ciutat, per valoritzar-lo.

A les comunitats, a les finques, als blocs o als carrers, designaria el responsable de manteniment; el conserge, el porter, o el veí delegat. ¿I si els espais comuns estiguessin bruts? Hi posaria testos i flors, i una mànega i una escombra per esvair la mandra.

I aleshores, si algú em tornés a demanar per la qüestió de l’habitatge, li diria que no és tan complicat. Que cal afavorir la iniciativa privada si es responsabilitza de tenir cura dels espais que són del barri. Que cal eliminar barreres i ajudar a concedir permisos per rehabilitar, mutar i transformar; i que hi ha prou talent i ofici a les nostres latituds perquè s’hi facin projectes inèdits, sensibles i molt més generosos que el que demana la norma. Que és cert que només hi ha sòl per a 40.000 habitatges nous en sectors de planejament pendent. Però que hi ha molta feina a fer per crear noves unitats d’habitatge en sòl urbà consolidat i que això també és responsabilitat de l’urbanisme. I teixiria confiances i complicitats amb tota mena d’arquitectes catalans que en saben i n’han après asseguts en cadires de vímet amb llibres de Sostres, Coderch, el Grup R, Sert i tants altres. La col·laboració no és només reunir-se en taules per dir que es farà tot entre tots; és també tenir confiança en el criteri de l’altre.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF