20/05/2017

Un esforç olímpic per resoldre el tema de l’habitatge

3 min

Al’escola on vaig anar, a sisè, ens batejàvem amb un nom, i com que a nosaltres ens va tocar triar-lo l’any 1992, ens vam anomenar “Barcelona”, en honor als Jocs Olímpics. Tinc molt bon record d’aquell any i en particular d’aquell estiu. Hi havia un ambient festiu i alhora d’orgull per la feina ingent duta a terme per molta gent. Els Jocs van ser, vistos en perspectiva, un projecte pel qual va valdre la pena mobilitzar-se. Crec fermament, i en això remo en contra del pensament dominant, que la transformació de la ciutat és la manera més eficaç d’accelerar el progrés social, malgrat que la tendència dominant iguala urbanisme a especulació, corrupció i sospita. Però soc optimista i crec que amb un lideratge ambiciós i generós es podria generar un projecte de llegat transformador com l’Eixample de Cerdà o la monumentalització de la perifèria que van suposar els Jocs.

Vint-i-cinc anys després del 92, el repte és l’assequibilitat de l’habitatge: fer un salt d’escala i inventar mecanismes per construir un parc de lloguer que permeti als nostres fills i als dels nouvinguts dedicar els seus recursos econòmics a emprendre, a ajudar, a innovar, i no a pagar pisos que no s’ho valen. El preu i la qualitat de l’habitatge són factors de competitivitat del territori, i ara toca mobilitzar-se pel projecte metropolità. Els experts, els tècnics i els acadèmics parlen del PDU, de la planificació territorial, de les dinàmiques intermunicipals, dels serveis mancomunats, de la governança relacional… Però, malgrat els esforços per divulgar el coneixement generat, la dimensió metropolitana és incomprensible per a la major part dels ciutadans. A Barcelona, l’Àrea Metropolitana és una entitat jurídica única a Espanya, i que, malgrat les contingències polítiques, s’ha demostrat eficaç oferint serveis comuns a diversos municipis. És una eina potent, però que sempre s’ha quedat a l’ombra de la discussió urbana de Barcelona.

En endavant, convindria exigir a l’Àrea Metropolitana que passi de la gestió dels serveis a l’execució d’un projecte disruptiu. A aquestes altures, després dels estudis i jornades tècniques duts a terme fa uns anys, hauríem d’estar discutint sobre quins llocs acolliran promocions en dret de superfície, quins preus de lloguer són tolerables per garantir el dret a l’habitatge, quantes unitats cal construir cada any i quines formes d’habitatge i de tinença val la pena impulsar. Cal concreció, perquè el desenvolupament de la ciutat mou una quantitat ingent de diners, una significativa part dels quals són públics.

No penso en els polígons d’habitatge, construccions apedaçades o paquets de promocions anodines. Penso en la idea de construir trossos de ciutats, extensions, i de reciclar les àrees de les poblacions existents que ho demanen a crits: llocs per viure-hi i per treballar-hi, i amb un model de producció d’energies pròpies, en contacte amb la natura i ben connectats amb el centre de Barcelona.

Paradoxalment, ens hem tornat molt conservadors amb el fet urbà. Per exemple, ara estaria mal vist endeutar-nos per fer les inversions necessàries per a un projecte de la dimensió dels Jocs Olímpics. Però si no hi posem els recursos necessaris, la tendència global és a augmentar la desigualtat entre propietaris i arrendataris, articulant una societat a dues velocitats.

El projecte pel qual valdria la pena mobilitzar-se els propers deu anys és, doncs, construir un model immobiliari equilibrat, ajustat als costos reals de construcció i no a les rendes del patrimoni. És un projecte encoratjador perquè és possible: ciutats europees com Viena, Berlín o Amsterdam ho van aconseguir amb una mirada urbana generosa cap a les futures generacions en temps de postguerra.

El projecte metropolità de Londres és mirar d’acabar amb els suburbis envellits i desestructurats; a París, els esforços s’orienten a cosir el centre amb les perifèries i es designen àrees òptimes del Périphérique per situar-hi nous creixements. A Barcelona, el projecte metropolità és l’única manera d’evitar que el centre esdevingui una bombolla.

Fins ara, el debat és inexistent als ulls dels no experts, però és necessari. Potser si deixem de mirar-nos el melic, si deixem les batalletes polítiques de Barcelona de banda, ens podem concentrar a resoldre un problema que és real i que es descontrolarà si no s’hi actua amb determinació. Seria una bona manera de recuperar l’empenta olímpica i demostrar la capacitat disruptiva de l’urbanisme.

stats