Paraulotes

Fa anys que els metges intenten erradicar el vocabulari ultratecnificat per reduir l’ansietat dels pacients. Els millors metges saben explicar-se i guanyar-se la seva confiança. Han après a distingir la necessitat d’un reconeixement professional que els vindrà dels seus col·legues, de la importància de donar un bon servei als pacients. Han de dominar els dos registres: un llenguatge tècnic habitual adquirit en jornades interminables i un registre més obert i empàtic que els permeti fer-se comprendre pels pacients, perquè siguin proactius en la seva recuperació. És per a la conversa entre metges que s’han de reservar els tecnicismes: als pacients ni els cal ni és bo que se’ls adrecin amb lèxic científic. Ho estem veient amb la pandèmia: els experts han hagut de traduir el llenguatge a fórmules comprensibles perquè la població entengués els riscos i participés activament en l’aturada dels contagis. Ens han hagut d’explicar per què cal rentar-se bé les mans. Quina paciència, la dels metges insistint que cal rentar-se les mans! I no s’han cansat de repetir-ho, encara que aparentment semblés una obvietat.

Hauria estat improductiu insistir a la televisió i als diaris que el material genètic del virus està recobert d’una “membrana lipídica” que es desfà si entra en contacte amb el sabó, i per tant es desactiva. I haurien calgut molts esforços per fer comprendre el concepte de “petjada microbiana”, el rastre que contamina les persones de manera exponencial i que fa que aquest virus sigui tan mortífer. Rentar-se les mans és una instrucció més sintètica, comprensible i, per tant, efectiva.

En matèria d’urbanisme també tendim a expressar-nos amb conceptes complicats, i això és clarament una barrera per a l’adaptació de les ciutats als temps canviants. Per què no s’han fet balcons els darrers anys? Què diuen els plans urbanístics? Per què és important tenir terrasses accessibles des del menjador? Per què en algunes cases no hi entra mai el sol de tarda?

Conceptes com edificabilitat o gàlib són paraulotes que es repeteixen a la majoria de plans urbanístics de detall. L’edificabilitat és el paràmetre que indica quant de sostre, mesurat en metres quadrats, es pot construir sobre una determinada porció de sòl (parcel·la). I el gàlib és el volum màxim que els redactors del pla donen a l’arquitecte per encaixar-hi el seu projecte. És com un paral·lelepípede transparent que es col·loca sobre la parcel·la per marcar els límits que el projecte definitiu no pot superar. Si l’edificabilitat i el gàlib coincideixen, no hi ha gaire marge per fer balcons grans, obrir forats a les plantes baixes, fer terrasses o galeries d’ús comunitari. I com que el paràmetre de l’edificabilitat es tradueix immediatament en diners (paguem per viure en un recinte dins aquesta edificabilitat) i el valor de la parcel·la es calcula també en funció d’aquest paràmetre, els promotors han tendit a demanar als tècnics que sacrifiquessin els balcons, les terrasses i els espais comuns.

Aquests mesos de confinament circulen diverses notícies sobre aquestes qüestions… Jo mateixa en vaig fer un assaig llarg per a aquest diari i molts diaris han demanat opinió experta sobre el tema. És una excel·lent notícia que la consigna hagi estat “recuperem els balcons”, però els arquitectes sabem que això requerirà superar diverses barreres tècniques. Hi ha consens professional sobre el que cal fer: els edificis amb tota mena de forats (porxos, terrasses, patis) són millors. També és convenient fer façanes rugoses, i amb menys aspecte de bloc o caixa (paral·lelepípedes). Però perquè això sigui possible, cal eliminar la restricció del gàlib: permetre que, mantenint l’edificabilitat assignada a cada parcel·la, els arquitectes puguin obrir forats, tribunes, galeries, dobles espais, i fer queixalades o bonys a les façanes per fer les cases més obertes a l’exterior. També cal desactivar els plans de millora urbana que impedeixen explícitament obrir balcons. I, a un altre nivell, canviar els articles 229 i 230 de les ordenances metropolitanes.

Entenc que això d’eliminar el gàlib és difícil d’entendre, potser cal explicar-ho com un canvi per afavorir l’obertura i la porositat. Els que planifiquem la ciutat hem de fer entendre per quin motiu molts habitatges socials o lliures s’han construït sense balcons, i que realment cal eliminar alguns costums molt arrelats en matèria urbanística. Hi ha professionals excel·lents però desconcertats perquè la seva experiència no és motiu suficient perquè les idees quallin. Voldrien projectar amb més llibertat formal i fent cases molt més generoses, però no saben com explicar-ho perquè s’entengui. És una relació molt asimètrica, ho admeto. Però també ho és la dels metges i els pacients, i per això té tant de mèrit que hagin fet un esforç per explicar-nos com hem d’aprendre a no contagiar-nos.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF