24/02/2017

Els tempos de la Model

4 min

Les institucions avancen en l’acord per tancar la Model al mes de juny. No era fàcil, i és una magnífica notícia. És una decisió que afecta els interns, els seus familiars, els treballadors de la presó, els veïns, i en general tota la ciutat, perquè a la Model hi han tingut lloc alguns dels pitjors episodis de la història, que ens interpel·len a tots.

L’Ajuntament, en els comunicats oficials, celebra el calendari definitiu per al tancament de la presó i diu que ja treballa “amb el veïnat per determinar-ne els usos”. Amb el veïnat i amb la ciutat, espero, perquè es tracta d’un projecte que no pot configurar-se només amb els veïns de l’entorn. Un projecte d’aquesta càrrega simbòlica hauria de tenir l’ambició d’aportar noves maneres d’entendre la implicació de la ciutadania. No sé si ha de ser un projecte de finestres, com suggereix Xavier Monteys, o un gran parc verd: no hi he reflexionat prou. Calen temps, arguments, hipòtesis valentes i, finalment, consensos per decidir operacions d’aquesta envergadura.

El primer que cal preguntar-se és per què tanquem la Model. ¿La tanquem perquè pensem que els interns estaran millor a la perifèria de la ciutat? ¿La tanquem perquè ens fa mal el record? I si és així, ¿deixarà de ser dolorós el record de les injustícies comeses per un estat repressor, com l’assassinat de Puig Antich? ¿La tanquem perquè ens fa vergonya el seu passat? ¿La tanquem perquè algú vol guanyar les eleccions? ¿La tanquem per fer-hi cabre tot allò que l’especulació ha postposat al districte? ¿La tanquem perquè ens hem cansat del seu disseny vetust i desfasat? ¿La tanquem per descentralitzar el turisme? ¿La tanquem per repensar el que vol dir la reinserció? ¿La tanquem per fer-hi un enorme pàrquing soterrat? ¿La tanquem per fer-hi una central d’energies renovables a escala del barri? O la tanquem perquè hi volem un parc verd? Els projectes arquitectònics poden abordar combinacions d’aquestes preguntes, però no totes alhora, i per això convé saber què hi volem abans de proposar un disseny. El disseny és útil si i només si les preguntes estan ben formulades, i tot projecte prioritza unes qüestions sobre les altres.

És en l’àmbit de les preguntes que cal que la discussió s’elevi al conjunt de la ciutat. Hauria de ser un procés participatiu llarg i ambiciós, sense precedents. Estic d’acord amb l’equip de govern actual que no cal preguntar si tramvia sí o tramvia no. La disjuntiva no es resol amb una consulta; la proposta és a risc de qui s’ha presentat a les eleccions dient que aquest seria un tema prioritari. En canvi, decidir el que ha de passar a la Model és una bona oportunitat per mobilitzar la ciutadania cap a un projecte engrescador i, per una vegada, mobilitzar-nos pel sí. Decidim Barcelona, sí, però decidim-ne sobretot els projectes estratègics.

“El problema és el temps”, diran els que volen tallar cintes. Jo crec que el temps juga a favor de la ciutat: el tancament de la presó es produirà a mig mandat i ja no hi ha temps d’inaugurar res abans de les eleccions, perquè calen mínim dos anys i mig per redactar els projectes i tramitar-ne els informes corresponents. Què passarà amb la Model a partir del mes de juny, quan quedi buida, i mentre s’articula un procés de decisió realment des de baix?

La Model quedarà buida d’interns, però les cel·les es podrien reutilitzar temporalment per a milers de coses: per fer-hi espais de treball assequibles (els preus de les oficines a Barcelona també pugen per la bombolla), laboratoris culturals, tallers de belles arts, espais de conferències o projeccions de pel·lícules històriques... I malgrat que tots els ciutadans hi hem de poder somniar nous usos, els que han estat tancats a la Model per raons polítiques, o els que hi han estat per qualsevol altre motiu, hi han de tenir un altaveu amplificat. Una presó és l’últim recurs per als problemes que la ciutat no sap resoldre. Esborrar la presó del mapa equival a fer veure que el conflicte no existeix. Els que hi han viscut, i sobretot hi han patit, segur que tenen una aproximació més sensible que els s’ho han mirat de fora.

Només hi ha una cosa pitjor que mantenir la Model tal com està avui: mantenir-la tancada i buida durant dos anys. Perquè potser no ho volem veure, però cada dia entra i surt molta gent de la Model. Ells també han teixit una xarxa social que interactua amb el barri, que desapareixerà quan en surtin els últims presos. Almenys durant els anys que duri la redacció dels projectes, s’hauria d’evitar que l’edifici es clausurés. I si comencem enderrocant els murs perimetrals a poc a poc?

Els llocs no canvien la seva càrrega històrica d’un dia per l’altre. Les ciutats, com les persones, necessiten temps per digerir els canvis. Si després del procés de reflexió adequat es decideix enderrocar-la, una opció perfectament legítima, que sigui just el dia abans que comencin les noves obres. La gestió del temps de la Model és tan important com els seus usos definitius. Desmantellar-la, redactar els projectes executius dels nous equipaments i dur a terme les obres requerirà molt de temps i un centenar de milions d’euros. Per una vegada, permetem-nos el luxe de donar-nos temps per prendre decisions basant-nos en consensos contrastats i trobem solucions temporals que evitin desertitzar el barri mentre es transforma la ciutat. La bona arquitectura requereix bons encàrrecs, i a Barcelona sobra talent per dissenyar edificis de referència. Els solistes estan llestos: el que falta, i aquest rol només el pot assumir un Ajuntament competent, és un bon director d’orquestra que marqui els tempos.

stats