15/03/2017

La ciutat en obert

3 min

Les ciutats creixen a tot el món a velocitat imparable. Hi ha ciutats que no existien quan jo vaig néixer i que en canvi ara tenen vint vegades la població de Barcelona. I això és perquè la fórmula urbana funciona: tal com deia Jane Jacobs, les ciutats no empoderen les classes mitjanes; les creen.

Com Jacobs, no crec en el decreixement com a escenari possible a la ciutat, perquè perpetua la segregació social i l’estructura de la propietat heretada del dret romà; en canvi, estic convençuda que el progrés social es pot accelerar amb una agenda de transformació urbana ambiciosa. Tampoc no crec en el laissez faire d’un mercat descontrolat; una bona planificació urbanística és determinant per trobar equilibris justos entre interessos contraposats tan evidents com el dret a l’habitatge i l’oportunitat del negoci immobiliari.

Avui el problema urbà més greu de Barcelona és l’escassetat de sòl i la densitat restringida, que es tradueix en una pressió excessiva dels preus sobre els espais de treball o els espais domèstics, cosa que alimenta una bombolla que torna a inflar-se descontroladament. Tenim un espai públic excel·lent, però aviat no ens podrem permetre viure-hi amb rendes moderades.

Per això crec que avui el focus de la política urbana i els pressupostos municipals s’hauria de posar sobre l’assequibilitat de l’espai domèstic, i no tant sobre l’espai públic. Barcelona ha aprovat uns pressupostos que inverteixen 258 milions d’euros a construir equipaments i regenerar places i carrers, però que només destinen 29,8 milions d’euros a comprar sòl i 28,5 milions a fer habitatge.

En el seu hilarant article “Això no hi ha qui ho aturi” del 22 de setembre publicat a La Vanguardia, Quim Monzó augurava un futur idíl·lic a la ciutat pacificada per les superilles, caracteritzada pel bonisme i escenificada per la cultura biopija que s’ha importat des de contextos nòrdics, i posteriorment americanitzants. La paròdia és pertinent, perquè il·lustra bé el mantra del disseny conductivista: posem bancs al carrer perquè els ciutadans s’hi asseguin i deixin d’agafar el cotxe. La superilla del Poblenou és creativa però, malauradament, la realitat és molt més tossuda, i l’arrogància del disseny menysté les preferències individuals. A base de proves pilot, s’ha aconseguit cremar una idea que era bona.

A Barcelona necessitem una proposta a l’altura del repte de la bombolla immobiliària. Si poséssim la mateixa creativitat i difusió en l’assequibilitat que en les superilles, tindríem una agenda urbana exportable a tot el món, perquè dels nostres errors en poden aprendre moltes ciutats emergents. És possible fer habitatge a preus competitius i reinvertir les plusvàlues per fer assequibles les futures promocions: aquest és l’objecte de les Housing Associations del Regne Unit, que han aconseguit, des del sector privat, un parc d’habitatge social molt més extens que el que acumulen les ciutats mediterrànies.

Imagineu les pintures de les superilles posades en terrenys que són llocs d’oportunitat. Imagineu que quan caminéssim per la Verneda, la Mina o el Besòs poguéssim veure els solars que tenen possibilitats: saber si són públics o privats, veure quins usos hi ha previstos i poder fer càlculs orientatius sobre el seu preu i el nombre de pisos edificables. La ciutat en obert, per imaginar-la conjuntament, i posant a l’abast dels ciutadans les possibilitats dels projectes urbans. Hi ha tecnologia suficient per obrir el planejament a la ciutadania. Amb models de tres dimensions, els fotomuntatges i els continguts audiovisuals, faríem comprensibles a tothom els avantatges i les possibilitats de la transformació. La del Besòs seria la primera façana fluvial del món dissenyada amb els ciutadans, fent comprensibles les hipòtesis de transformació i facilitant un debat constructiu sobre la transformació urbana. El que genera rebuig és l’opacitat i el secretisme del planejament, que avui roman un àmbit d’expertesa massa restringit a uns quants. És tan complicada la cosa que sovint acaben arbitrant els tribunals. Divulgar les possibilitats de la transformació contribuiria segur a generar un debat urbà més constructiu i menys iteratiu. No ens hauríem d’amagar del que gosem imaginar.

stats