Ciutat oberta al risc

L’ànima de les ciutats es va extingint a mesura que s’esgoten les ganes d’arriscar-se

El títol de la Biennal de Pensament és 'Ciutat oberta', imagino que com a tribut al sociòleg Richard Sennett, que sosté que la ciutat contemporània ha anat perdent interès a mesura que ha perdut complexitat. El debat és pertinent si serveix per reprendre el lideratge públic en la cultura del que és urbà, no des de la hiperregulació, sinó des de la creativitat i l’impuls.

El que és espontani o disruptiu és cada cop menys possible a la ciutat. El que és inesperat, és indesitjat; el que seria dubtós, està prohibit. I l’ànima de les ciutats es va extingint a mesura que s’esgoten les ganes d’arriscar-se. És fàcil atribuir aquests mals al turisme, o a la globalització, aquest és el pensament dominant i autocomplaent. Però per quins altres motius triomfen les franquícies? ¿Hi ha més barreres als projectes diferencials que als productes estandarditzats? Costa molt tirar endavant els projectes propis, i les ciutats cada cop ho posen més difícil. Que ens hàgim dotat d’un cos normatiu maquiavèl·lic és reversible; el que és més greu és que s’han universalitzat els projectes polítics esterilitzats i amb aversió al risc.

Sense risc, la ciutat, com l’amor, esdevé suburbi: projectes convencionals, arquitectura corporativa, paisatge franquiciat i comportaments predictibles. És quan s’imposa la indústria, per sobre de la cultura. Tothom està d’acord en un mínim comú múltiple, en el que ja té precedents, i així es van fent rèpliques d’invencions passades. Això és pràctic, però és l’antítesi del compromís personal amb la vida en comú. És la base de la societat controlable, aparentment en pau, però inquietantment tancada en ella mateixa. El preludi de l’explosió de qualsevol projecte cívic. Perquè el que ens atreu de la ciutat, des de fa mil·lennis, és l’espectacle quotidià de l’imprevist. La trobada amb estranys, el descobriment de l’inèdit, el caràcter personal forjat a través de la col·lisió amb els nouvinguts. És extenuant, i excitant alhora.

La base per a l’avorriment urbà és renegar dels reptes

Tradicionalment, les ciutats interessants han estat lligades als desafiaments intel·lectuals: a les revoltes, a les lluites universitàries, als conflictes de classe... I això ha donat lloc a tota mena de projectes emocionants. La meva particular selecció de referències habitacionals inclou projectes arriscats com el Familisteri de Guise, la Casa de las Flores de Zuazo, l’edifici Walden del Taller d’Arquitectura, la Quinta da Malagueira d’Álvaro Siza, els habitatges socials al carrer d’en Roig de Pep Llinàs o la Sargfabrik de BKK3 a Viena. Tots són edificis originals que no encaixaven en la tradició constructiva, projectats per arquitectes amb ganes de provar noves fórmules sobre el que vol dir viure en comunitat: amb espais i serveis compartits, amb patis o terrasses, i amb una forma urbana sorprenent, que no és exactament el que preveia el pla urbanístic del moment.

La base per a l’avorriment urbà és renegar dels reptes. Es dona la paradoxa que, malgrat els avenços tècnics i l’abundància de recursos, cada cop els líders polítics teoritzen més i fan menys. Sens dubte, molt menys del que prediquen. Que es traslladi l’ambició de fer l’habitatge assequible al sector privat és una operació hàbil políticament i sense cap risc per a l’ajuntament. Però en realitat, el missatge que això trasllada és que no es té cap confiança en la capacitat del sector públic per pilotar la construcció de la ciutat: que ningú esperi que es busquin llocs d’oportunitat, finançament extraordinari, arquitectes creatius o constructors innovadors. És una renúncia al llegat històric de les ciutats construïdes a base d’ideals i somnis, funcionant per obligacions i condicions, en lloc d’incentius. No parlo d’ocurrències ni de subvencions; sostinc que cal crear una nova cultura d’habitar que faciliti la innovació i n’agilitzi la construcció.

La ciutat oberta, per no ser retòrica, ho ha de ser al risc, i perquè sigui veraç l’ambició de resoldre decididament el problema de l’habitatge, caldria eliminar barreres perquè puguin sorgir projectes nous interessants. Això implica que el sector públic ha de prioritzar els llocs d’oportunitat, accelerar els tràmits urbanístics, facilitar llicències i treballar colze a colze amb els promotors privats; no sempre a la contra. Cal garantir la viabilitat de fer ciutat (que no és gens fàcil) assegurant rendiments justos i un control de les plusvàlues, en cas que n’hi hagi, per reinvertir en nous projectes. La diferència entre la indústria de la construcció i la cultura d’habitar és que la primera fa productes que són rèpliques, mentre que la segona és genuïna i inèdita com un procés obert, també als errors.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF