Fals dilema
Al Cosmocaixa hi ha una exposició magnífica per anar-hi amb criatures: 'Tintín i la Lluna: 50 anys de la primera missió tripulada'. S’hi pot fer un llançament de coet-ampolla amb aire comprimit, s’hi veu el telescopi de Galileu, les escafandres i la càpsula lunar que va dur els astronautes a la Lluna, o simular el canvi de gravetat planetari. És una instal·lació petita, però suficient per excitar la curiositat intel·lectual infantil.
Com s’educa per a l’esperit científic? I per què, malgrat la precarietat de mitjans dels anys cinquanta i seixanta, els russos i els americans s’embarcaven en la cursa espacial amb satèl·lits i coets de llauna, amb més fracassos que èxits? Els GPS, la llet infantil enriquida amb omega-3, les tècniques de salvament marítim per satèl·lit, les formes aerodinàmiques dels camions de mercaderies, les vàlvules cardíaques, el control de les collites i tota mena d’altres tecnologies no haurien estat possibles sense la cursa aeroespacial. Justament des d’un avió vaig veure fa poc la pel·lícula 'First man', una història edulcorada sobre la vida de Neil Armstrong. Hi ha un tall de televisió real en què l'escriptor Kurt Vonnegut opina, després de les missions fracassades, com la majoria dels polítics nord-americans conservadors: “No m'importa fer la Lluna habitable. Fem que la ciutat de Nova York sigui habitable”. Arthur C. Clarke, que és al seu costat, li adreça una mirada de menyspreu. I insisteix Vonnegut: “Realment és això [invertir en programes aeroespacials] el que hem de fer amb els impostos? El tipus de somni que tindria jo seria fer de Nova York una ciutat habitable. Això és el que seria raonable”.
Per què innovar a les ciutats quan, als barris, la gent pateix per arribar a finals de mes? Per què inventar si som incapaços de gestionar un present que ens consumeix? És un fals dilema, perquè sense les bones preguntes, la humanitat no hauria avançat mai. Els edificis i l’entorn construït en un món que s’urbanitza sense cap control supranacional són responsables del 40% del consum d’energia i el 20% de les emissions de CO2. Els projectes que ara es redacten seran obres d’arquitectura o d’enginyeria civil que ens sobreviuran entre cinquanta i dos-cents anys.
Fa cent cinquanta anys, l’urbanisme, l’enginyeria i l’arquitectura eren professions visionàries. Els plans d’urbanisme que es van redactar a la postguerra europea van ser disruptius perquè van ser capaços d’anticipar-se a la tendència d’una urbanització sense retorn, en què caldria preservar l’ús d’un sòl cada cop més escàs. Però vivim encara d’aquell paradigma; es dona la paradoxa que si continuem vivint amb l’estil de vida que portem gestionant només edificabilitats i aprofitaments, la petjada ecològica de les grans extensions metropolitanes acabarà amb els recursos naturals del planeta. Dit d’una altra manera, necessitaríem dos planetes com aquest per no fer minvar els recursos i les primeres matèries de què depenem.
On és més urgent la innovació és en el camp de les ciutats, però ningú no sembla disposat a entomar els riscos que això comporta. Ho hem vist durant els últims anys de govern municipal: moratòries, obres aturades sense justificació, actuacions erràtiques, escassos plans d’habitatge i molt poca visió de futur. En part, per una oposició molt invisibilitzada.
Però innovar avui no és tan arriscat com fa cinquanta anys: en una època en què es pot simular tot, seria viable predir les conseqüències de mesures dràstiques com la restricció del trànsit amb un peatge. També seria interessantíssim modelar els efectes d’estendre les xarxes de fred i calor per tots els barris acostant la producció energètica a les llars i oficines on es consumeix, per descarbonitzar la metròpoli. O parametritzar la regeneració urbana modelant opcions per densificar, construir en alçada o buidar teixits obsolets per fer-hi grans parcs que tamisin l’efecte de l’illa de calor. ¿I com resoldrem la crisi global dels refugiats –que ja és majoritàriament urbana–, si no ho dibuixem i ho projectem? ¿O com deixarem de produir un quilogram de residus per persona i per dia, si no ho gestionem finca a finca i amb 'big data'?
No podem esperar dels polítics que entomin aquests reptes si la societat civil no cultiva aquest esperit innovador. Sembla una utopia, però la cursa per l’equilibri urbà sostenible és vital. La innovació requereix una actitud positiva, curiosa, i creativa, que sovint és als antípodes del que es discuteix als plenaris i transcendeix als mitjans. Hi ha un estat d’opinió favorable a la innovació en l’educació dels més joves; però som tremendament conservadors en la gestió de les ciutats. Si no ens comprometem amb la innovació i la recerca urbanes, acabarem contemplant des dels satèl·lits la desforestació i l’extinció del planeta, incapaços de traslladar l’esperit científic a l’àmbit de les ciutats.
