Cases per a tots els gustos
Llegeixo novel·les com Les possessions de Llucia Ramis o Final feliz d’Isaac Rosa i em pregunto quan canviarà radicalment el mercat de l’habitatge, si el conte de les famílies felices i estables invertint els seus estalvis en una hipoteca a trenta anys vista ja no l’explicarem mai més als nostres fills.
Quae est domestica sede iucundior? Quin altre lloc hi ha més plaent que la pròpia llar? (Ciceró, Ad familiares 4, 8, 2). Casa és un espai de confort mental on poder explicar el que sentim, el que ens ocupa i el que ens preocupa, sabent que serem asserenats per l’estima d’amics o família estesa, sense prejudicis. Tinc la sort de poder-me sentir a casa en quatre o cinc àmbits diferents, cap de la meva propietat, i tots havent sofert tota mena de mudances.
Per a mi el progrés seria això: crear espais que transcendeixen els productes i les possessions, on es pot parlar de tot, on no fa por verbalitzar les dificultats i on no es perd el temps en discussions estèrils que ens limiten, que ens castiguen o ens fan més vulnerables. Això pot ser una casa, una aula, l’estona abans d’anar a dormir o una llibreria. Casa pot ser moltes coses, moltes maneres diverses d’entendre la vida. Llavors, com podem fer que les ciutats impulsin projectes diferents, atents a les diferentíssimes realitats que tots vivim? Sortir de la lògica del producte immobiliari ha de voler dir comprometre’s a fomentar tota mena de solucions alternatives. Literalment, trencar la norma.
La metròpoli necessita cases per a tots els gustos i per a totes les butxaques, i s’ha d’intervenir en allò que encareix els productes immobiliaris: contenir el preu del sòl, pensar en cases incrementals (que es van equipant amb el pas del temps), prevenir l’especulació i vetllar per l’autosuficiència energètica.
Frei Otto, l’arquitecte més influent del segle XX, va obrir un camí interessant amb els ecohabitatges de Berlín per a l’IBA (International Building Exhibition). Cinquanta apartaments organitzats sobre dues plataformes horitzontals (forjats) que suporten molta càrrega. L’alçada entre forjats és suficient perquè cada família s’hi hagi construït un habitatge al seu gust. Alguns són dúplex, d’altres tenen molt de vidre, amb façana corba o lineal, amb terrassa o sense, amb tancaments metàl·lics o de fusta... No n’hi ha dos d’iguals. L’arquitecte para taula, i els habitants es van servint el plat al seu gust.
El projecte ho té tot. És sostenible, bonic i atent a la demanda social: Otto va comprendre que moltes famílies berlineses no voldrien viure en pisos convencionals i aspiraven a gaudir del verd, de la natura i les vistes, però no caient en el parany del xalet suburbà. Va fer una mena de ciutat jardí tridimensional, demostrant que casa i jardí poden voler dir espais molt diferents agrupats en una mateixa parcel·la. A l’inici, cada família es va equipar casa seva amb el mínim, sense incórrer en despeses innecessàries, i al llarg del temps ho van anar sofisticant. Amb la mentalitat de Frei (que vol dir lliure ), la metròpoli podria incentivar la producció d’habitatge assequible des de la creativitat.
