#QUÈDIUQUEQUÈ?

“Tener frío de pies”

¿He de tenir gelos podent estar gelosa? Si et puc deixar com un drap brut, cal que et deixi verd? No és fàcil trobar l’equilibri entre genuïnitat i naturalitat

Aquests dies tenim molts motius per tenir fred de peus. I això que ja fa temps de ple estiu. Desenganyem-nos, sentim enveja dels que poden portar els nens a l’escola. O dels països que poden fer tests a tothom. O dels que no els cal posar multes perquè la gent actuï amb sentit comú i tampoc posen multes absurdes. En qualsevol cas, ja n’hi ha molts a qui voler el que tenen els altres no els fa tenir fred de peus, sinó que es posen verds d’enveja...

En força llengües d’arreu, l’enveja té color: en anglès, en castellà, en francès (en què pot ser verda o també groga!); i en català no ens podíem quedar enrere. Potser alguns hi veuran un castellanisme –i segur que ens ha arribat per aquesta via–, però quan es tracta d’expressions tan universals potser condemnar-les també ens condemna a la raresa.

D’altra banda, el fred de peus té uns altres competidors potents: els gelos. En determinats parlars estan molt introduïts, i els seus defensors els consideren imprescindibles. Diuen que tener celos no és ben bé el mateix que sentir gelosia o estar gelós. En tot cas, hi ha zones catalanoparlants en què no els hem hagut de menester mai. I ara com ara cap diccionari ni llibre d’estil els abona. Fent de lingüista de plató, m’he discutit (sense arribar a les mans, esclar) amb alguna actriu que volia dir tenir gelos per donar versemblança a una seqüència. M’hauria pogut dir que Santiago Rusiñol, per exemple, ho havia fet servir. I és veritat que devia ser un castellanisme habitual en el català barceloní d’aquella època (i potser també deien celos, pronunciat celus). Però realment els necessitem? Al final la vaig convèncer que fent-ho aconseguiria el contrari del que volia: que aquests gelos serien detonants, perquè a molts parlants no els passarien desapercebuts. Potser després, al camerino, em va deixar verda… Vet aquí una altra expressió que hem adoptat del castellà ( dejar o poner verde a alguien). No és normativa, però alguns diccionaris de frases fetes, com el de Maria Teresa Espinal, la recullen. D’acord que tenim equivalències que hi van molt bé ( deixar com un drap brut, per exemple), però ¿la majoria la percebem com un castellanisme? Sincerament, se’m fa més estrany estar verd d’enveja que deixar verd algú. En tot cas, cap de les dues expressions sembla que tingui tradició més enllà de fa uns quants anys.

Una bona manera de comprovar-ho és buscant-les a la flamant Paremiologia catalana comparada digital, una iniciativa de l’incansable paremiòleg Víctor Pàmies, que ens ofereix la possibilitat de fer cerques entre múltiples fonts amb totes les referències. És una llavor que tot just comença a brotar, però el projecte, amb el suport de Softcatalà, preveu anar-se ampliant i fins i tot crear un refranyer multilingüe. Pot ser una gran arma contra la interferència!

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF