LA INVASIÓ SUBTIL

Tapavergonyes, muscleres i altres rareses

MARIA RODRÍGUEZ MARINÉ
MARIA RODRÍGUEZ MARINÉ

Confesso que de vegades he dubtat de si és constructiu cada setmana anar denunciant la interferència del castellà en el català. De si no és veritat, com asseguren alguns, que el català està més bé que mai i que hem de ser positius, proactius i assertius i no sé quantes coses més. Ara bé, quan comprovo que hi ha parcel·les de la vida en què el català no hi té res a fer, els dubtes se’m dissipen de cop. I no cal anar-nos-en a la justícia. En coses més terrenals com la moda, el català ni hi és ni se l’espera.

Ja la minsa indumentària de l’època prehistòrica ens porta maldecaps. El Tarzan què portava? Ens fixem en el taparrabos dels veïns i apareixen invents recents com tapanaps. Però des de quan en català els naps remeten al membre viril? L’altre dia vaig descobrir desconcertada que ara sí: una articulista acabava dient que l’humor, tradicionalment masculí, continua sent un camp de naps. No vaig poder descodificar el missatge fins que el vaig traduir al castellà. Trist, però cert.

Però tornem a l’uniforme d’Adam i Eva després de menjar la poma. El Termcat recomana tapaculs (bé, no tapen gaire el cul, la veritat), tapalls (amb poca gràcia, certament) i tapavergonyes (que potser anirien millor per referir-se als fabricants de cortines de fum). Alguna proposta més?

L’evolució i la sofisticació de la moda no ens ha afavorit gaire. ¿Coneixeu algú que faci servir muscleres? Almenys tenim sort que hagin passat a millor vida. A veure si aprofitem que en la moda tot torna i a la pròxima ens en sortim de popularitzar-les i desbancar les hombreres, no?

El que no passarà mai de moda són els trajes. I encara no tenim manera de referir-nos-hi. Vestits, em diran els que volen fer veure que no passa res. Ara que el feminisme està tan a l’ordre del dia i tot es redueix a visibilitzar el gènere, ¿no podríem reivindicar la personalitat femenina del vestit (malgrat que sigui un i no una )? Per entendre’ns, un vestit és una peça de roba exterior que cobreix tot el cos, que pot ser de màniga llarga o de màniga curta, llarg o curt, i que habitualment acaba en forma de faldilla. O no? ¿Un vestit també ha de ser específicament el conjunt de pantalons de pinces, americana i corbata? Si organitzem una festa i diem que tothom ha de portar vestit, l’únic que podem assegurar és que ningú vindrà despullat. Per què no podem dir el que volem dir? Ah, esclar, que trajo o tratge venen del castellà traje i no són normatius. Però barrant-los el pas l’únic que aconseguirem (i ja hem aconseguit) és que triomfi el traje amb la fonètica castellana. És el mateix que ha passat amb jefe. Cap no és prou eficaç comunicativament, perquè és massa polisèmic, i ens veiem obligats a recórrer a una altra paraula. Quan els catalanoparlants no sabien fer la j castellana, en deien quefa. ¿Hauria passat res si l’haguéssim adoptat? És el mateix que va passar amb maco (de majo ) i ni així m’hem tingut prou: sembla que ens cal guapo per a la simple bellesa física.

No podem obligar el parlant a haver d’especificar vestit d’home (com recomana l’Optimot, malgrat que segur que trepitja algun ull de poll en col·lectius sensibles) o a haver de detallar les peces que en formen part perquè la gent sàpiga de què estem parlant.

¿De veritat que acceptant trajo o tratge ens estem carregant el català? Quan hi ha una falta clara de recursos ens hem d’espavilar. Fer la llengua més funcional no pot ser mai destructiu, sinó tot el contrari. Preservar les essències a qualsevol preu només ens pot ajudar a fer del català una peça de museu.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF