09/12/2017

Només cal que escoltem quan ho fem de veritat

3 min
Només cal que escoltem quan ho fem de veritat

Fa feredat les vegades que aquesta setmana s’han escoltat crits de “Llibertat presos polítics”. Se n’escoltaven als avions, als autocars, als cotxes, rumb a Brussel·les. Al Parc del Cinquantenari també se n’escoltaven. I quines ganes de parar l’orella, noi!

Ja fa un temps que només escoltem coses, i això que amb tanta infoxicació n’hi ha molts que preferiríem no sentir res: sí, tots aquests escoltar haurien de ser sentir. La diferència sembla fàcil d’explicar i d’aplicar: sentim coses inconscientment, percebem sons perquè tenim orelles, però per escoltar cal que ho fem a consciència, amb intencionalitat. I, si no, quin sentit tindria el retret número u (a casa nostra, almenys) “Em sents però no m’escoltes”? El problema és que no hauria de ser necessari saber la teoria i cada cop som menys els que l’apliquem espontàniament. No crec que cap anglès es plantegi quan ha de fer servir hear i quan ha de fer servir listen, només els aprenents d’anglès hi han de pensar. És que som aprenents de català? O potser, més ben dit, aprenents de castellà? Perquè resulta que en la llengua veïna tenen el mateix problema. Malgrat que escuchar i oír eren paral·lels a escoltar i sentir, la RAE ja accepta que siguin intercanviables, perquè diu que ja es barrejaven “en la llengua clàssica”, tant en un sentit (“Óyeme y deja de leer ese periódico”) com en l’altre (“Se desfondaron los frenos y se escucharon alaridos”). Curiosament el primer cas no ens afecta, no diríem mai “Sent-me amb atenció”. I, en canvi, el segon sí, que és el que precisament l’acadèmia espanyola diu que és “menys justificable”, tot i que es troba en autors “de prestigi”, especialment de l’altra banda de l’oceà, això sí.

Un cas semblant és el de veure i mirar. El primer és percebre amb la vista i el segon també però amb una atenció conscient, dirigint la vista intencionadament cap a una cosa. Això sí, aquí hi ha més casos límit i és quan precisament la intuïció no hauria de fallar: “Encara no he vist l’última de Woody Allen” i “He estat tota la tarda veient la tele” semblen casos paral·lels, perquè en tots dos podríem dir que hi ha intencionalitat, és a dir, que, aferrant-nos només a la teoria, haurien de ser mirat i mirant. En canvi, deixant-nos portar per la intuïció, només ens grinyola el segon. ¿O és que no anem al cine a veure pel·lícules, igual que podem anar a sentir una coral? Però si ens passem tota la tarda davant la tele és que l’hem mirat molta estona. Potser hem vist molts programes, sí, però hem estat mirant la tele. És com si veure fos per a l’experiència completa i mirar per a l’experiència en curs. “Has vist aquesta sèrie? Jo me l’estic mirant ara”. Passa una cosa semblant en anglès amb see i watch (i ells també tenen look!) En una llengua no interferida el parlant, sense pensar-hi, sap quan es fa servir cada verb. El problema és que en castellà, en aquests casos, més aviat sempre ven la tele : segur que a Catalunya miran la tele més que en altres parts d’Espanya.

En la qüestió sensorial no tenim sort. A molts ja els fan mal les oïdes quan senten aquest “No t’escolto bé perquè no hi ha prou cobertura”. Però és que ells també ens castiguen les orelles. Com que l’oído castellà no és sempre l’oïda catalana, ja tenim la confusió servida. Podem tocar d’oïda (el verb oir també existeix però té un ús més restringit) i educar el sentit de l’oïda. Ara bé, només podem tenir orelles de pàmpol, no oïdes. Oït, barra?

stats