No sabem humiliar adversaris
Després de les filtracions dels missatges de Puigdemont a Comín, segur que a la Moncloa es devia sentir un sonor “ ¡Toooooma! ” que devia fer tremolar les parets. Sort que no em toca a mi analitzar el joc brut imperant en aquesta mena de pati d’escola i em puc distreure intentant traduir al català aquesta expressió. Qui sap, potser d’aquí poc es filtraran els missatges entre Rajoy i Santamaría d’aquell dia. Ai, no, que nosaltres no som d’eixe món.
Intento tornar a la meva infància per recordar com expressàvem aquest sentiment irrefrenable de satisfacció amb la humiliació de l’altre. I sens dubte sovint recorríem a aquest “ ¡Toooooma! ” Com m’agradaria tenir encara els avis materns per poder-los preguntar què deien ells! Els diccionaris no són ben bé el mateix, esclar. I, malauradament, no em permeten sortir d’aquest mal pas.
En castellà l’imperatiu del verb tomar fa tots els papers de l’auca. Tant es fa servir per cridar un gos (aquesta és fàcil: diem “Té”) com per assenyalar alguna cosa com un càstig, expiació o desengany: “ ¿No te dije que corrías peligro? Pues, toma ”. “Doncs aquí ho tens” (igual que en anglès segurament dirien “Here you are ”; de cap manera som els únics que no ho expressem amb una sola paraula). O, fins i tot, segons el context, “Doncs, au” o “Doncs, apa”, que és com venir a dir “Tira endavant com puguis, tu t’ho has buscat”. Perquè, de fet, tant au com apa són interjeccions que animen a fer alguna cosa (bona o dolenta), a prendre una decisió. El problema és que també poden expressar sorpresa (l’ ¡hala! o ¡anda! ), i això a l’oral funciona de meravella, ara bé, reflectir-ho a l’escrit ja són figues d’un altre paner.
Però anem al nostre cavall de batalla particular, el ¡Toma! (o ¡Toma ya! ) que serveix per manifestar als quatre vents que hem triomfat, el que allarga més o menys la o en funció de la magnitud de la caiguda de l’adversari. El diccionari de la RAE recull tómate esa (i chúpate esa ), i diu que sovint s’hi afegeix y vuelve por otra. Una mena de beu-te aquest ou, que l’altre es cou!, que és el que proposa el castellà-català de l’Optimot (per cert, es busquen voluntaris i mecenes per començar l’actualització que demana a crits!) És una expressió que està molt bé, fa molta gràcia, però ja es veu que no ens servirà a tot arreu. Per exemple, no serà gaire creïble si l’hi fem dir a algú que en realitat ha dit “ ¡Toma! ” (si no és que és un personatge inventat, de còmic...). És una llàstima que no sigui una expressió prou coneguda, perquè llavors la podríem reduir a la meitat i seria més funcional. Amb beu-te aquest ou! no caldria recórrer a intents fallits de traducció literal com ara menja’t aquesta! Altres opcions proposades pel diccionari: fort!, massa poc! Les compro, però a mitges: són toves, ambigües, i no remeten directament al significat que busquem.
Finalment, una petita perla. He trobat una expressió, que segons el Diccionari català-valencià-balear es diu a l’Empordà, que podria fer el fet: a mig! “Es diu quan sentim o veiem que algú ha rebut una tupada [sic] o un cop, per significar-li que n’estem contents o que en mereixia més” (a Mallorca, una tupada és una pallissa, i tupar, donar cops ). Que bé si aquestes expressions es poguessin popularitzar, que bé si fos fàcil estendre-les, que bé si fóssim un país normal... Déu-n’hi-do, quants desitjos. I què, com diuen déu-n’hi-do en castellà? Qui no es consola és perquè no vol.
