01/12/2018

No deixem que ‘es creixin’

3 min
No deixem que ‘es creixin’

Quan hi ha un conflicte, cal equilibrar la balança: reforçar l’autoestima del feble i rebaixar la força del fort, neutralitzar-lo, perquè no es creixi. És només una del munt de coses interessants (moltes de sentit comú, ho reconec) que vaig aprendre l’altre dia en una xerrada a l’escola de les meves filles. Que, per cert, també em va servir per constatar que en català inexorablement acabarem creixent-nos com si res: el mal d’orella que encara ens provoca a alguns aquesta pronominalització de créixer té els dies comptats.

Parlàvem d’assetjament escolar, esclar, però les receptes es poden aplicar a moltes situacions de la vida quotidiana. Al català li falta autoestima (a la llengua, em refereixo), i la manera de reforçar-la en cap cas és poblar-lo de castellanismes. Però tampoc li fem cap bé compadint-lo: “Pobret, és el dèbil, està condemnat a ser maltractat”. No. Donem-li eines perquè se’n surti. Quan algú s’encoratja, es revesteix de més autoritat, es dona importància, en castellà se crece. Els passa, per exemple, a molts equips de futbol després del descans (si l’entrenador sap reaccionar), als tuiters amb milers de seguidors (i més si porten antifaç i poden repartir des de l’anonimat) i als que adopten actituds violentes si els que se’ls miren els aplaudeixen.

A veure, comencem pels futbolistes. Si tenen un entrenador potent, que els sàpiga portar, després del descans sortiran al camp a totes, embravits, envalentits (no envalentonats, que és un derivat de valentón i seria sortir del foc per caure a les brases). També en podríem dir revifats, si la primera part hagués sigut un veritable desastre.

Als tuiters que veuen com el seu comptador de cors treu fum els podria escaure dir que s’inflen o que s’estarrufen, cosa que potser no diríem dels futbolistes parlant-ne en un registre informatiu neutre, perquè, reconeguem-ho, inflar-se i estarrufar-se, amb aquest significat figurat, han quedat relegats a la llengua més col·loquial (tirant cap a barrufetaire). Però ja ens van bé per a les coses poc serioses.

Finalment, els que es comporten amb actituds violentes podríem dir que es fan forts, que van a més, si els del seu voltant no fan res per aturar-los i encara més si els animen a continuar. Així doncs, ¿necessitem crecerse? No. Però oi que és temptador?

També ho era l’expressió treure pit. De, fet, malgrat que tampoc la necessitàvem (teníem penjar-se medalles, presumir, gallejar, fatxendejar, fer el valent, plantar cara, donar la cara, no afluixar, no arronsar-se, inflar el pit ), ara sembla que no hàgim viscut mai sense. Hem fet un clic. Diria que només els malalts de llengua ens hi aturem (i cada cop menys). ¿Som a temps de bandejar-la? Més ben dit, val la pena fer-ho? ¿Ens podem permetre perdre el temps fent-ho?

Si aconseguim frenar els crescuts ja farem prou. I això és el que podem fer, el que és a les nostres mans, tant en el terreny lingüístic com en el dels conflictes humans. Hem de creure’ns que el que té el problema no és el que rep sinó l’altre, que no sap solucionar els problemes de cap altra manera que no sigui amb violència. I, sobretot, no podem oblidar que qualsevol relació entre persones implica conflicte. La clau és saber gestionar-lo. Però cal aprendre a fer-ho. Els nens no en saben. No podem castigar-los perquè no en sàpiguen. El que hem de fer és ajudar-los a aprendre’n. I, de passada, aprendre’n també els adults.

stats