“¡Esclaro!”

Avui m’he passat, ho reconec. Esclar que sí, fot-li que és de Reus. Els lectors més informats saben que, per més que molts ho reivindiquem, l’autoritat acadèmica encara es resisteix a acceptar esclar així, aglutinat, tot i que és clar (aquest altre, ja substituït per està clar ) que això ens ajudaria a preservar aquesta expressió tan nostra (i tan útil).

Cap castellanoparlant amb dos dits de front diria ¡Esclaro! perquè ells ja tenen el fantàstic ¡Como no! ; sí, fantàstic, entre altres coses, perquè fins i tot nosaltres l’hem adoptat. Of course, que dirien els anglesos. O bien sûr, com els veïns del nord. Cada llengua ha construït aquesta expressió a la seva manera, el català també, esclar, malgrat que la situació sociolingüística actual ens empenyi a copiar el castellà i arraconar el que havíem dit sempre. El més fotut és que no ens en adonem, perquè no és que abandonem la llengua i ens passem a l’altra (això també ho fem, de vegades, sí), sinó que l’anem fent a imatge i semblança d’aquesta altra. La calquem. En definitiva, perdem personalitat.

Amb aquest tipus d’expressions per reforçar les afirmacions d’altri o per afirmar rotundament no tenim sort. El per suposat (de por supuesto ) s’està menjat el per descomptat. I la locució adverbial sens dubte està guanyant una e perquè la traducció literal de sin duda és sense dubte.

Si volgués continuar acarnissant-me amb les nostres desgràcies lingüístiques diria que i tant! no es perd perquè també es diu en castellà. (Sí, a mi també m’ha sorprès: hauria dit que ¡y tanto! era una catalanada, però el DRAE la recull amb subentrada pròpia i tot!) I no cal (ni) dir-ho és potser la que sona més col·loquial (¿i massa catalanesca, per als estàndards d’avui?) perquè en castellà no existeix tal qual. Per no parlar de com hi ha món! o com hi ha Déu!

Després tenim tota un seguit d’adverbis acabats en -ment, naturalment, evidentment, certament, absolutament, que no se sap ben bé per què a les facultats de periodisme i comunicació es diu que s’han d’evitar. No només aquests, sinó tots els que tenen la desgràcia de construir-se amb aquesta terminació. Però, home, sempre que sigui amb mesura, no hi veig el problema, sincerament.

I acabo, com no podia ser d’una altra manera, amb aquesta altra expressió, si més no, dubtosa. Sí, podem dir tal com s’esperava, tal com calia esperar o moltes de les que hem vist més amunt, però ens sembla que cap ens hi encaixa tan bé com com no podia ser d’una altra maner a. Potser sí que se’n fa un ús abusiu per influència del castellà, però si en anglès (as it could not be otherwise) o francès (comme il ne pouvait en être autrement), per exemple, també la utilitzen, deu ser per alguna cosa. I ja tenim prou feina.