25/11/2017

Caure d’espatlles sense ser contorsionista?

3 min
Caure d’espatlles sense ser contorsionista?

Crec que ara com ara tothom sap on té les espatlles i que no són el mateix que l’esquena. I que d’espatlles en tenim dues i d’esquena només una. En canvi, cada cop més ens girem d’esquenes i caiem d’esquenes. Per no parlar de la gent amb les esquenes amples que sempre fa les coses a les esquenes dels altres. Que en castellà tot això siguin espaldas no hi té res a veure, oi?

Ves per on, les vicissituds de la història han volgut que del llatí spatula en sorgissin parts del cos diferents segons la llengua. L’ espatlla catalana és com la spalla italiana i l’ épaule francesa, i, en canvi, en castellà l’ espalda és una altra cosa. Sí que és cert que antigament en català l’espatlla també podia ser específicament la part alta de l’esquena. I en alguns parlars encara és així: al sud del Principat, per exemple, diferencien entre els muscles (la part del costat del coll), l’espa(t)la (la part alta de l’esquena) i l’esquena (la resta).

Això sí, en català, esquena no té cap tradició de plural (si només parlem d’una). Caiem d’esquena (o directament de cul, esclar) i ens girem d’esquena. El castellà ens estira cap a les esquenes, que, a priori, semblarien tan estranyes aquí com allà, perquè a tot arreu d’esquena només en tenim una (de moment). Ara bé, d’una banda, és veritat que en castellà tenen molt més recorregut els anomenats plurals estilístics: les bodas (d’una sola parella), els cielos i els infiernos... i les maleïdes cercanías. En això sí que ens han guanyat la batalla, de fet, s’hi ha invertit tan poc que ja no ve d’aquí si el nom continua sent forà, almenys en la forma, perquè en català rodalia és d’aquelles paraules que s’havia utilitzat sempre en singular (com runa o cel ).

Però és que, d’altra banda, com que en llatí l’ spatula era l’omòplat o espàtula (per la forma, semblant a una pala) i n’hi ha dos per cap, té certa lògica que espaldas s’hagi conservat en plural. Hauria passat el mateix amb narices, que ve de naris i que en llatí es referia a l’orifici nasal, és a dir, que també en tocaven dos. Podria semblar que utilitzen més les narices, però el nostre nas (de nasum ) també es multiplica: arrufem el nas, el traiem i el fiquem per tot arreu, però tenim coses davant del nas o dels nassos, i ¿a qui no li han tancat la porta als nassos? Aquí sí que coincidim de part del cos!

No us preocupeu que tot arribarà. Perquè ara ja n’hi ha que cauen d’espatlles (que no té res a veure amb tenir les espatlles caigudes). I, sorprenentment, quan algú ve amb molta experiència al darrere, sempre la porta a les espatlles. “Amb dotze discos a les espatlles”, “amb molts quilòmetres a les espatlles”, “amb deu anys de voluntariat a les espatlles”... ¿No hauria de ser més aviat a l’esquena, si vol dir al darrere? Ara bé, fins i tot amb l’esquena, ens podem plantejar fins a quin punt no és un gir que ens ve imposat pel llenguatge periodístic castellà. “Després de dotze discos...”, “Amb l’experiència que donen milers de quilòmetres...”, d’alternatives n’hi ha a cabassos. A més, hi ha el risc d’entendre-ho negativament, perquè ¿portar alguna cosa a les espatlles no seria més aviat carregar-la?

El problema és que hi ha girs que funcionen i tenen tradició en les dues llengües i n’hi ha que no. Algú que té las espaldas anchas és que té una bona esquena, i per això s’ho pot tirar tot a l’esquena o a las espaldas. Ara bé, ja és més discutible si podem (i cal?) cobrir-nos les espatlles o fer les coses a l’esquena d’algú, perquè sempre podem curar-nos en salut i fer-ho d’amagat.

stats