LA INVASIÓ SUBTIL

Aparelleu-vos (i alliteu-vos) tant com vulgueu

¿Els sortejos de Champions aparellen o emparellen equips? ¿Tenim la cita aparaulada o emparaulada? Per bé o per mal, tot s’hi val!

Aquest dimarts serà un bon dia per aparellar-se. Feu cas de la incombustible Plataforma per la Llengua i per Sant Jordi apparelleu-vos. Podeu fer-ho així, amb dues p, amb l’apli que han creat per trobar parella (lingüística, esclar), Apparella’t. El nom juga amb l’anglicisme app, que alguns mitjans –a proposta del periodista tecnològic Albert Cuesta– ens hem proposat de rebatejar com a apli, cosa que el Termcat avala “sempre que se n’acabi generalitzant l’ús”.

Però ens aparellem o ens emparellem? Dogmàtics i logicistes, absteniu-vos de continuar llegint. No sembla que puguem condemnar cap de les dues formes ni que les puguem adjudicar a significats gaire diferents. Només puc dir-vos que la majoria de llibres d’estil recomanen la primera i que el diccionari normatiu les recull totes dues. Però per què als sortejos de la Champions s’aparella però també s’emparella? Què us sembla que diuen al bar: aparellaments o emparellaments de semifinals? Si estigués obsessionada per trobar castellanismes, ara us parlaria d’ emparejar i aparear, que en català podrien coincidir en un únic aparellar si el fred de peus no hagués fet estralls: “A mi me’n donaven dos”. Però és que, de fet, són tres. Perquè aparellar també vol dir preparar, disposar; en castellà, aparejar. Sembla que als parlars valencians, en què aquest aparellar és ben viu, tendeixen més a aparellar el dinar i a emparellar amics. En aquest cas ens podem escudar en la qüestió dialectal, però no sempre.

Enjardinar o ajardinar? Aquí els diccionaris són taxatius: només tenim zones enjardinades, malgrat que costa de fumigar les ajardinades. ¿Deu ser perquè també seria una paraula possible en català i inevitablement ens sona bé? ¿Però ens sona bé perquè és així en castellà? ¿L’hem de considerar una empestada només perquè és igual que en la llengua veïna? D’acord, he fet entrar empestar amb calçador: però aquesta sí que la tenim clara. Malgrat que la interferència d’ apestar ens assetgi, continuem dient que tot fa una pudor que empesta.

La pressió de la normativa també ha fet feina i almenys els escolaritzats en català tenim bastant clar que les ciutats poden estar emmurallades (o murallades), tot i que Joan Coromines diu convençut (als anys 80!) que “en català central diem amurallar”. En canvi, ell mateix recomana “evitar el castellanisme aparaular” i només avala emparaular (jo també penso que és la forma habitual del català central). Doncs la normativa actual no li ha fet cas ni en una cosa ni en l’altra, ja que recull com a sinònims perfectes aparaular i emparaular i bandeja amurallar. En aquest cas l’ombra de castellanisme topa amb la diversitat dialectal, que avala més clarament aparaular que amurallar.

Almenys podem estar contents perquè pel que fa a les relacions tenim menys complexos. Podem ser igual de rigorosos aparellant-nos que emparellant-nos i també allitant-nos i enllitant-nos. Ara bé, veient com utilitzen aquests últims verbs les nostres plomes actuals, més aviat diria que per a la qüestió afectivosexual està triomfant el primer, malgrat que per als diccionaris només s’allitin o s’enllitin els malalts (i s’entén que sols). Allitar-se amb algú és menys vulgar que follar (i, a diferència d’aquest, gens sospitós de castellanisme) i té més gràcia que fer l’amor. Així doncs, encara hi ha esperança: sabem procrear (paraules i donar significats nous a les existents) en català.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF