Isabel-Clara Simó: una gran dona

Simó deia que la nostra generació va fer el primer feminisme

Isabel-Clara Simó: una gran dona / XAVIER BERTRAL

Isabel-Clara Simó va dir que podria haver fet més coses a la vida. No dic pas que no, però en va fer moltes i en el moment de deixar-nos observo en la seva suma una noble coherència. 

Professora de filosofia, periodista, escriptora, activista a favor de la llibertat en tots els camps. La pedagogia requereix claredat per informar els estudiants, especialment quan cal comunicar idees, raonaments, teories. Jo envejava la facilitat de paraula d’Isabel-Clara Simó, el seu pensament estructurat, que sorgia natural. Acompanyat d’un somriure, resultava contundent, sovint, irrefutable. Els seus estudis de filosofia a València devien ser una base excel·lent per al periodisme. L'expressió directa, la claredat, la concisió. El periodisme és bona base per a l’escriptura de ficció, però no n’hi ha prou. Cal capacitat de fabular, de definir els personatges, d’encertar la veu narrativa, el to. I ella la tenia. 

Li interessava tot el que era humà, a la Simó. Era una grandíssima treballadora i, seguint la consigna de Virginia Woolf, no li feia por cap tema. La seva producció és abundant. Novel·les, contes, assaigs, guions, articles, poemes. Una desfilada de personatges de totes edats i colors, notablement, protagonistes femenines, ens contemplen sorgits de la seva mirada. Recordo encara l’impacte de la lectura de Júlia, la novel·la d’una jove obrera que es converteix en senyora. Edicions, traduccions, premis. I també, grans èxits. Llargues cues de persones esperant la signatura, els mots d’ella, amb un exemplar d’obra seva a la mà. “Tinc enemics”, deia. No entenia que algú no li perdonés l’èxit. Però sempre hi pot haver algú que vetlli perquè no et pugin els fums, amb bondadosa intenció.

Encara que avui sento més a prop la persona que ha estat, el fet de ser de la mateixa generació m'ajuda a mirar el personatge

Encara que avui sento més a prop la persona que ha estat, el fet de ser de la mateixa generació m'ajuda a mirar el personatge. Simó deia que la nostra generació va fer el primer feminisme. Vam posar en pràctica tenir un ofici, una família i escriure. Sovint vam treballar el doble o més. N’hem pagat un preu, és clar, però penso que ha estat un pas endavant respecte a l'anterior generació de dones. Ella sabia explicar-ho, a més, apassionada i apassionant.

Ser de fora de la capital té avantatges. De vegades tens paraules que a la gran ciutat no es diuen, experiències que alimenten la teva vida per sempre. Aquest fet el compartíem. Nascuda a Alcoi, fa estudis a València, on coneix Joan Fuster. Després de Figueres, de la gran experiència del setmanari Canigó al costat de qui seria el seu company per sempre, el periodista Xavier Dalfó, i ja amb dos fills, als anys setanta passa a viure a Barcelona. El seu pare admirat, mestre a Alcoi, li n’havia parlat tant i tan bé que, de ben petita, deia que volia ser barcelonina. Va viure uns anys a l’Ametlla del Vallès, on també era estimada. El juny passat la ciutat va homenatjar-la a Can Draper, on es valora l’art, sobretot, música i literatura. 

De vegades és difícil establir una amistat amb persones que tenen si fa o no fa la mateixa edat, es dediquen a una activitat creativa similar, mostren pensaments afins sobre temes d’importància i, fins i tot, viuen a prop teu. Les coincidències entre escriptores, escriptors, en general són ocasionals. Isabel-Clara Simó explicava que mentre feien conversa sobre Barcelona amb Montserrat Roig es van fer amigues. No he tingut una ocasió com aquesta, però vam coincidir moltes vegades al llarg de més de trenta anys i hi ha hagut alegria de veure'ns, respecte i afecte recíprocs. Igualment, els darrers temps, la notava esplèndida en el càrrec de degana de la Institució de les Lletres Catalanes i, malgrat la feblesa física, en l'homenatge que aquesta institució li va dedicar a Vil·la Joana a l’estiu, recordo amb dolorosa tendresa com se la veia de feliç i agraïda.

De vegades la mirada de l’escriptura, viatgera pel passat i pel present, és premonitòria. Parlant de la migradesa cultural del postfranquisme, Isabel-Clara Simó a Barceldones (1989) escrivia: “Però crec que ens en sortirem... a menys que, com el Titanic, l’iceberg fos massa gran, massa fred i massa insospitat”.

Em quedo amb la primera idea. Ens en sortirem. I, encara, m’aplicaré en el propòsit “procuro no perdre l’escriure”, que ha animat aquesta gran dona.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF