Amb vint-i-cinc minuts n’hi haurà ben bé prou
Ara no cal que, amb tot detall, vingui cap erudit a explicar-te absolutament res sobre la durada de la passió perquè, apassionada com ets, com a bona esposa que ets, saps que al cap de vint minuts, vint-i-cinc a tot estirar i amb sort, la passió s’esfuma sense cap remei, la qual cosa és totalment adequada perquè així, consumida (la passió), et queda temps per fer altres coses com per exemple treure’t un postgrau, escriure un bestseller, dedicar-te al gardening, especialitzar-te en física quàntica o aprendre a conduir un tractor... Si els éssers humans visquéssim submergits constantment en la passió, la civilització humana no hauria anat endavant (esclar que, ben mirat, potser hauria sigut millor; en fi...), no tindríem rock’n’roll, no tindríem filet Wellington, no tindríem Chanel número Cinc (ni Dinou, ni Cuir de Russie...), no tindríem trot a l’anglesa, ni la versió japonesa del whisky irlandès. Si la passió campés al seu aire, immutable, tot això seria un erm: insuportable. Si ens entreguéssim a la passió, sempre desbordant, a la manera de les odalisques, si això fos un harem constant, una Arcàdia perpètua, un Edèn... què se n’hauria fet de totes nosaltres, tot el dia alimentant-nos de nèctar i entregant les nostres natges turgents ara a un centaure, després a un minotaure, més tard als set nans del bosc?
Moltes inconscients es desesperen perquè noten com se’ls dilueix l’enamorament entre els dits (les més afortunades lliscant clítoris avall) a una velocitat de coet espacial nord-americà. Un enamorament que la majoria de vegades, i sigui dit de passada, ha estat provocat per un imbècil de campionat que ho era a ulls de tothom menys de la desgraciada que ara nota com l’encanteri es difumina, s’empetiteix, passa a negre. Teló.
Però elles, que no tenen fusta de bones esposes, fugint del més elemental principi de realitat, s’arrapen a la il·lusió de tenir un mascle capaç d’agafar-les per la cintureta i, a manera de porté, elevar-les de tal manera que mai no aconsegueixen tocar de peus a terra. Quin desastre.
Les bones esposes ja no esperen del seu espòs cap mena de pirotècnia. D’un marit s’esperen altres coses: un marit ha de ser ric, ha de saber vestir i, per tant, ha de ser presentable, ha de saber gramàtica, ha de tenir carnet de cotxe o no ser garrepa a l’hora d’agafar un taxi, ha de fer bona olor, tenir bon hàndicap, ha de saber fer foc... Un bon marit ha de tenir cabòries, que vol dir tenir món interior, ha de tenir un projecte grandiloqüent (d’una partida de Fortnite a restaurar el pòrtic de la Caritat de la Sagrada Família) que l’absorbeixi de manera que et deixi totalment en pau. Un marit que pensi massa en tu, que depengui de tu per crear la seva obra, el seu projecte, no et dic ja perquè li facis la maleta o li sargeixis els mitjons, que li siguis musa i inspiració, és un marit pesadíssim que no et deixarà ni en forat ni en finestra. Els marits han de ser éssers amb recursos propis, s’han de valer per ells mateixos. Han de ser, en definitiva, independents.
Marits a part, de la resta de mascles, que n’hi ha a ramats, les bones esposes només n’esperen doncs allò que dèiem, que estiguin a l’altura i atents uns vint o com a màxim vint-i-cinc minuts. I tal dia farà un any.
