14/07/2020

La invisibilitat, el millor dels superpoders

3 min
Si el teu marit, estimada, no et reconeix perquè t’has operat i t’has fet la cara nova, has triomfat.

Moltes persones irreflexives es posen les mans al cap cada cop que veuen una d’aquelles senyores que s’opera de cirurgia estètica tantes vegades com faci falta fins a deixar-se la cara com la d’un gat. Hi estan en contra i s’escandalitzen perquè troben no sé què de “la naturalitat”, “la bellesa tal com raja”, “l’acceptar el pas del temps”, “la poesia de les arrugues”, “l’estimar-se les cicatrius que són capítols de la novel·la de la teva vida”, diuen, i no sé quantíssimes falòrnies més... Quin poc món, oi? Escandalitzar-se per aquests temes, quina manca de criteri! Perquè cal saber, abans de posar-se a jutjar, que moltes bones esposes s’operen la cara fins a convertir-se en una altra persona precisament perquè el que volen és que no les reconegui ni la mare que les va parir, passar completament desapercebudes. No hi ha millor èxit per a elles que creuar-se amb el seu propi marit al passadís de casa i que ell inclini el cap i es tregui el barret per saludar-les -“Bon dia tingui!”-, mentre segueix el seu camí, cap al menjador. Si el teu marit, estimada, no et reconeix perquè t’has fet la cara nova (cara nova que hauries de fer-li pagar a ell, tot sigui dit de passada), has triomfat definitivament. Les bones esposes no comprenen aquelles comares que es queixen perquè, amb l’edat o a causa de suportar un matrimoni antic, s’han tornat, a ulls dels seus marits, i dels homes en general, invisibles. D’invisibilitat també se’n queixen les actrius a partir dels vint-i-set anys (diuen que és culpa de la “indústria”) i les dones que es desesperen perquè els seus marit no s’han adonat que estrenen vestit o que han anat a la perruqueria (que de tan desesperades s’han rapat al zero, a veure si provocaven algun efecte). Uns marits, per cert, que tampoc s’assabenten que s’han llicenciat amb honors com a físiques especialistes en el caos, han rebut el premi Nobel de matemàtiques o han descobert la vacuna de la sida i són portada del New York Times... Moltes altres expliquen apesarades que els seus marits no els responen a la primera, ni a la segona, ni a la tercera ni mai. Aquestes desventurades es gasten el dot al psicoanalista. Total, per acabar concloent que no els responen, bàsicament, perquè no les escolten.

A aquestes pobres ànimes que se senten abandonades pel seu mascle, les bones esposes no les poden entendre. De cap de les maneres. Per contra, elles fan tot el possible per tornar-se invisibles i desaparèixer a ulls del seu espòs, que insisteix en demanar l’atenció de l’univers en general i la de la seva esposa en particular. Quina llosa. Les bones esposes volen que el seu marit passi de llarg, de molt llarg, de llarguíssim.

Una dona invisible o, més ben dit, amb el superpoder de la invisibilitat, podrà entrar i sortir quan vulgui, creuar fronteres sense passar per l’arc de detecció de metalls, pujar muntanyes i rodolar per les valls sobre l’herba fresca, nedar completament nua per tota la costa mediterrània, menjar quan tingui gana, beure quan tingui set sense atendre mai els mortificants rituals domèstics habituals. Practicar l’aquí caic aquí m’aixeco. Galopar a pèl o anar amb globus aerostàtic. Dormir al ras o fer-ho al Ritz, llevar-se més enllà de les dotze del migdia o a trenc d’alba, volàtils, sempre, i lliures d’equipatge. Invisibles.

stats