MANUAL DE LA BONA ESPOSA

La raó de l’espòs, esquilar ovelles i tenir molts amants

Les bones i experimentades esposes saben que al seu marit li han de donar la raó sistemàticament perquè en línies generals i excepte comptades excepcions el mascle el que vol, bàsicament, és tenir raó. Podria pensar-se que és una exigència que desenvolupen només amb les seves senyores, però a la vista està que és una cosa generalitzada, la volen tenir sempre i amb tothom. I la volen tenir moltíssim fins al punt que quan els l’has donada insisteixen perquè els la tornis a donar, moltes vegades, fins a tres o quatre cops. Hi ha senyores que es neguitegen perquè troben que és una llosa haver de donar sempre la raó als seus marits i és llavors quan surten al carrer amb pancartes fetes per elles mateixes en les quals han escrit, amb pintura acrílica d’aquella que asseca ràpidament, “Prou!”

No és una mala opció. Les bones esposes, però, utilitzen un altre sistema: donen la raó tantes vegades com faci falta al seu marit i a continuació ensellen el cavall i se’n van a una cabana que s’han fet entre les branques d’un arbre, seguint les instruccions d’uns fascicles d’aquells que venen als quioscos, i un cop dins es dediquen a les seves coses: pintar quadres abstractes, arreglar rellotges antics, esquilar, si n’és l’època, les ovelles que pasturen pels voltants o convidar les amigues a club sandwich i gintònic. Una altra de les activitats habituals de les bones esposes, després d’haver donat la raó als seus esposos, és anar a visitar algun dels seus amants.

Un bon amant, estimada, hauria de ser més jove que tu o, fins i tot, molt més jove. Totes aquelles dones de les que en diuen “madures” haurien d’estar, per llei, amb homes més joves que elles perquè el contrari, allitar-se amb un ancià, va contra natura i és relegar-les a l’ostracisme sexual per molt que el màrqueting ens vulgui fer creure una altra cosa. Els esposos, a partir d’un cert moment (ja ho notaràs, Antonio) haurien d’acceptar que la cosa no funciona, dimitir a aquest nivell, i dedicar els anys que els pugui quedar de vida a fer puzles, llegir la Divina Comèdia, anar a conferències sobre mitologia clàssica o nedar a mar obert... De la mateixa manera que en gairebé totes les cultures existeixen rituals en què, a l’inici de la vida en comú, es presenten els infants a la resta de la tribu, s’hauria d’imposar un ritual majestuós en què el mascle amb les pelleringues flonges s’acomiadés dels seus suposats superpoders, abdiqués i, després que els seus congèneres l’aplaudíssim estrepitosament, pogués, ja desposseït del pes de la masculinitat, dedicar-se, com sempre havia volgut, a la jardineria.

Mentrestant, les bones esposes seguiran allitant-se, com dèiem, amb els seus joves amants. D’amants no se’n tenen mai prou, no us poseu límits. Haurien de ser, això sí, una mica presentables, de manera que no avergonyissin el vostre blasó, n’hem d’estar orgullosos la família dels vostres amants, de la mateixa manera que estem orgullosos de les vostres muntures i de les novel·les que heu escrit. Als vostres joves amants els heu d’estimar en el precís moment de la trobada, ni abans ni després, perquè si us deixeu anar en aquest sentit acabareu per donar-los la raó sistemàticament i ja hi tornaríem a ser.

Hi ha dones que es pensen que per tenir amants s’ha de gaudir d’un talent especial i no s’hi veuen amb cor, però la veritat és que l’únic que cal, com en quasi tot, és posar-s’hi i adquirir només una mica de pràctica.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF