MANUAL DE LA BONA ESPOSA

Mercè Rodoreda, ‘La guerra de les galàxies’ i Winnie the Pooh

La fantasia, si no dona diners (com els que ha proporcionat a en George Lucas la interminable saga de La guerra de les galàxies o les novel·les roses en el cas de la inefable Barbara Cartland), no serveix absolutament per res que no sigui ensopegar. Les bones esposes no tenen fantasies i acostumen a veure la realitat una mica pitjor del que realment és, o sigui que mira el mèrit que tenen de no caure en una profunda i permanent depressió. Les bones esposes no són optimistes ni s’abonen a l’entusiasme. Per descomptat descarten la il·lusió com a eina per a la supervivència i es malfien per sistema de qualsevol persona que pugui arribar a exercir sobre elles algun tipus de poder (començant naturalment pel seu propi espòs) perquè una de les formes de sotmetre-s’hi és, precisament, amb una dosi absurda de confiança il·lusionada. A les bones esposes, per posar un exemple, els costa una barbaritat entendre totes aquelles persones que diuen entusiasmades que a la seva feina hi aprenen cada dia perquè consideren que si el teu cap ho ha sentit acabarà per no pagar-te: si tu a la feina, en lloc de treballar, aprens (que és una cosa que s’ha de fer a l’escola, a la universitat, al carrer a empentes i rodolons), al final el teu cap t’acabarà cobrant esgrimint que és ell qui et dona un servei (t’ensenya) a tu (que aprens en lloc de treballar) i no al revés. A la feina s’hi va a treballar, càstig bíblic, no a aprendre. De casa se n’ha de sortir totalment apresa. Passa el mateix amb totes aquelles despistades que et diuen que a elles els encanta el seu marit o amant perquè “al seu costat” hi aprenen molt. Per aprendre alguna cosa, estimada, és millor llegir-se de seguit l’obra completa de Mercè Rodoreda que no pas escoltar embadalida el tòtil del teu marit.

Tot i així, les bones esposes són extremadament solidàries i molt educades i és per això que poques vegades compartiran amb la resta de mortals el seu terrible i fosc punt de vista sobre totes les coses, de manera que practiquen un nihilisme interior, íntim, personal i intransferible que, combinat amb un cert domini de les arts escèniques, permetrà que a la pregunta “Què tal estàs?” siguin perfectament capaces de contestar “Estupendament”.

La fantasia és un mecanisme que fa que pensem que el final serà feliç, i que, sense arribar al punt de negar la maldat o l’estupidesa humanes, ens empeny a concloure que, ai las, tot anirà bé. Per culpa de la fantasia arribem a creure que els malvats són l’element indispensable, i exòtic, que fa que tot plegat sigui més interessant, més emocionant... són els que fan reeixir l’heroi, el drac que, erigit en enemic comú, aglutina els pobles, la vinagreta picant de l’amanida, l’amant que no et truca però “em fa sentir”... Una oportunitat, diuen alguns. Gràcies a la fantasia, parenta directa, per cert, de l’amor romàntic, se suporten abusos de tot tipus perquè de tant veure caure en desgràcia els malvats de Walt Disney, sempre derrotats gràcies a la brillant bondat i astúcia dels protagonistes de torn, pensem que a la vida real les coses funcionen igual. És allò del nen que mor a mans de l’ós del zoo perquè s’ha llançat a acariciar-lo a través de la tanca pensant que és cosí germà d’en Winnie the Pooh.

Les bones esposes també es malfien d’aquell tipus de discursos que asseguren que és en les petites coses (com deia aquell, el primer glop de cervesa, la brisa marina que t’acaricia una galta, l’olor de la goma d’esborrar Milan, petar una bombolla de paper d’embalar...) on rau l’autèntica felicitat. La “cultura de les petites coses” és conformista, és petitburgesa i t’empeny a la cursileria. Les bones esposes no volen miquetetes, les bones esposes ho volen gran, ho volen tot i, sobretot, ho volen ara.

EDICIÓ PAPER 15/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF