Publicitat
Publicitat

Tortura i retalla

En el visionat de Zero dark thirty ( La noche más oscura ) i de Dispara / Agafa el tresor / Repeteix de Mark Ravenhill, dirigida per Josep M. Mestres, al Teatre Lliure de Montjuïc, pren centralitat una qüestió gens menor: l'explicitació de la tortura com a pràctica integrada en la nostra societat. En tots dos la tortura es presenta en una de les seves versions més clàssiques, la de mètode per aconseguir informació (una altra, la de castigar i atemorir, la il·lustra Tarantino a Django desencadenado ). Certament, el tema no és nou. Sí que impacta la contundència i la sordidesa amb què es fa. A la pel·lícula de Kathryn Bigelow, un agent de la CIA, jovial i simpàtic, tortura el detingut amb tota normalitat, com si estigués passant la tarda amb ell, per aconseguir informació que es valora com a fonamental, sobre l'amagatall de Bin Laden: la tortura doncs, es considera imprescindible. En el segon, a l'episodi El paradís perdut , també. Però el recorregut és diferent. Aquí pren rellevància l'acceptació d'aquest fet per part del personatge de la safata, interpretat per Àurea Màrquez, que inicialment s'havia expressat en contra dels dos homes que torturen la seva veïna: en saber, però, que es tractava d'una terrorista (una excel·lent Mònica López) i que, li diuen, preparava un atemptat directament contra seu domicili, les seves objeccions desapareixen, marxa i deixa fer als dos individus. Dos homes que actuen amb tota normalitat fent una feina com qualsevol altre i que no són sinó gent corrent que, quan acaben la jornada, es reintegraran com si res a la quotidianitat i a la vida familiar.

Deixant la ficció -que ens porta a la realitat- i entrant en la realitat -que habitualment supera la ficció-, el president Obama rebla el tema de la tortura quan renuncia, definitivament, a tancar Guantánamo. Aquest paradís de l'obscenitat ofereix moltes resistències i Obama té altres prioritats per abocar-hi els esforços. Es tracta d'objectius tan lloables com la reforma sanitària (en la legislatura anterior) o la regulació de l'ús de les armes de foc (en aquesta).

En un escenari més proper, el 23 de novembre del 2012 el consell de ministres aprovava un segon indult a 4 mossos d'esquadra condemnats per tortures i els commutava la pena de fins a 4 anys i 6 mesos de presó pel pagament de 10 euros diaris durant 2 anys, és a dir, 7.200 euros. Les penes havien estat decretades pel Tribunal Suprem: considerava provat que els policies havien apallissat i amenaçat el detingut, i fins i tot li havien introduït el canó de la pistola a la boca. En el seu moment, el departament d'Interior va donar ple suport a la presentació del recurs dels mossos malgrat les advertències de l'Audiència de Barcelona que un segon indult (el govern del PP ja havia rebaixat anteriorment la pena a 2 anys) seria "frau de llei o abús de poder".

La pràctica de la tortura està instal·lada en el nostre present i acostuma a tenir l'aval dels poders. La seva pràctica recolza, en el fons, en el sensació d'impunitat dels que la practiquen, i sovint recorre a argúcies jurídiques perquè no es prohibeixi i amagar que existeix a causa del rebuig social que provoca. Com provoquen rebuig les imatges de fam, de les persones expulsades de les seves cases i dels suïcidis que generen, de les retallades socials, de la voluntat de privatitzar la sanitat i ofegar l'ensenyament públic, de les cues de ciutadans que busquen feina o de la corrupció sistèmica i els milions d'euros que van a parar a butxaques privades en detriment de la cosa pública.

Davant la impugnació d'aquestes pràctiques es busquen mecanismes d'acceptació. D'aquí les complexes arquitectures jurídiques, financeres i de tota mena que escapen al control ciutadà i només són a l'abast de la minoria especialitzada. D'aquí també l'esforç per difondre cultures que condicionen els comportaments individuals i socials. Sobretot dues: una, la cultura de la por i la sublimació de la seguretat davant "l'enemic", que comporta -entre altres coses- l'abdicació davant la tortura; l'altra, la cultura de la inevitabilitat dels mals socials, com a plagues que s'han d'acceptar tal com vénen i davant les quals no es pot fer res. Tanmateix, actes com la rabiosa i histèrica acceptació del PP de tramitar la iniciativa popular legislativa sobre la dació en pagament, mostren que els ciutadans sí que poden transformar el present. Una transformació que suposa el rebuig frontal, sense esquerdes, de la tortura, i que no pot admetre cap mena d'ombra. Cap fi justifica els mitjans.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF