Una refundació a la manera convergent
Cap De PolíticaUna tempesta planava divendres sobre el congrés del nou partit: “Demà hi haurà llamps i trons”, assenyalava un dels dirigents amb aspiracions a la nova direcció, en relació al debat sobre l’organització de la cúpula de l’ara ja batejat Partit Demòcrata Català. Tot es va desfermar abans: el motí de les bases contra el nom va fer que alguns -començant per l’expresident Mas- es posessin les mans al cap pel que podia ser una rebel·lió d’alta intensitat cap a la cúpula. “El virus de l’assemblearisme se’ns ha inoculat”, s’alarmava un capitost convergent. “Semblem un congrés d’ERC”, comentava amb maldat un altre membre de la direcció. Els dies han acabat posant seny a la rauxa: debats intensos, sí, però una solució moderada i amb l’ambigüitat suficient perquè tothom cregui que han portat l’aigua al seu molí. Una refundació a la manera convergent.
La militància nacionalista necessitava esbravar-se amb un gest de força com el que va suposar el rebuig als dos noms proposats inicialment per la cúpula. A l’obligada catarsi pel procés independentista (tots els partits hi han passat, si es compta que ERC va regenerar-se just abans) s’hi sumava la tensió acumulada per dos anys de caigudes electorals, descomposició dels lideratges pel cas Pujol (la pèrdua del pare fundador i del dirigent cridat a succeir Mas) i el llast de la resta de casos de corrupció. Una tempesta perfecta per a un partit que no havia tastat la dissidència interna i que després d’una temptativa de rebel·lió va asserenar els ànims.
L’error de Mas
Mas va prometre a les bases un congrés totalment obert. Però en la setmana prèvia al conclave va donar evidències que la cúpula pilotava els canvis, anunciant la configuració de la direcció. “Es va equivocar amb la manera. Fins i tot jo, masista, puc votar en contra del que proposa”, descrivia un quadre convergent, lamentant la poca disposició de l’aparell a compartir canvis com el tàndem presidencial o l’eliminació sobtada de les incompatibilitats per incorporar-hi Neus Munté.
El malestar dels dirigents amb aspiracions i el disgust de les bases van canalitzar-se divendres, i dissabte el nou partit va caminar cap a un canvi pausat: ni Mas s’ha sortit amb la seva -haurà de tenir una direcció executiva amb incompatibilitats més severes de les que volia- ni hi ha una rebolcada al seu pla, amb Munté com a vicepresidenta del partit. El canvi s’haurà de completar amb l’elecció del coordinador general i aquí serà decisiu si el trident més visible de Convergència (Mas-Munté-Turull) continua o no intacte. Les bases tindran l’última paraula i ja han avisat del que poden fer si la cúpula vol imposar una decisió.
El repte, a partir del dia 23, serà “reconnectar amb la societat”. El diagnòstic de la majoria de dirigents amb més preocupacions que la cadira era que CDC havia deixat de ser atractiva per als ciutadans. L’abast de la renovació, la capacitat de la direcció de fer visible un canvi real i no només estètic i la capacitat de seducció del Govern de Carles Puigdemont marcarà la capacitat de recuperar l’hegemonia.
De moment al Partit Demòcrata li queda un congrés que va deixar satisfets els seus assistents per la manera pausada i consensuada com es van canalitzar les pulsions. Cofois perquè el debat per liquidar Convergència s’ha solucionat de la manera més convergent possible.
