La normalitat* torna al Parlament

BarcelonaHi ha petits símptomes que la normalitat està tornant al Parlament. Normalitat amb asterisc, o amb llaç groc, perquè en la política catalana res no serà normal fins que tornin els consellers presos i exiliats. Però hi ha símptomes que l'etapa d'excepció oberta el 6 i 7 de setembre s'està començant a tancar. Per exemple: el ple d'avui no ha començat amb un "Per què em demana la paraula, senyor Carrizosa?" perquè el diputat de les ulleres plegables no s'ha queixat a l'inici, un clàssic fins ara.

Segon: hi ha Govern. Torra està acompanyat d'una bancada completa, amb escons omplerts amb el planter –alts càrrecs del departament que substitueixen un antecessor pres i exiliat–, fixatges d'altres equips –Maragall és el segon conseller que s'asseu al Govern amb dues formacions diferents, després de Mascarell– i veterans com Josep Bargalló, un altre repescat de l'època del tripartit.

Tercer: es parla de polítiques sectorials, que es poden fer perquè no hi ha 155. De fet, Torra fa més referències sectorials i al diàleg amb l'estat espanyol que no pas a "fer república". Torra fins i tot modera l'ús de la cita, i només en diu una de Montserrat Roig –"La cultura és l'opció política més revolucionària a llarg termini"– que el fa disculpar-se: "És una frase que citem massa sovint, n'hauriem de trobar una altra". Tot i això, Torra vol que la frase de Roig "quedi escrita al frontispici del Palau de la Generalitat".

De moment, a la façana hi ha un llaç groc, omnipresent al Parlament. També és a l'americana de Torra, que n'ha reduït la mida; a les bancades de JxCat, un cop superada la polèmica perquè ja hi ha consellers; i a les solapes dels alts càrrecs, tots amb una carpeta on hi ha, folrat, un llaç groc.

Arrimadas se sent ofesa pel llaç groc i li exigeix a Torra retirar la pancarta del Palau de la Generalitat. No per posar-hi una cita de Montserrat Roig, perquè les cites que fa servir Arrimadas, un cop més, són les dels articles polèmics de Torra: "Els hi repetiré tota la legislatura", amenaça. Els diputats de Ciutadans l'aplaudeixen en aquesta frase i en cada rèplica-eslògan. Són els parlamentaris més professionals en l'aplaudiment, metòdics i ordenats, molt lluny del desmanegat i endarrerit aplaudiment que els tres diputats del PP fan més tard a Albiol.

El símbol solidari amb els presos molesta tant a Ciutadans que Arrimadas fins i tot lamenta que perjudica el medi ambient: "Vostè fa referència al reciclatge de plàstic, com si no contaminessin de plàstic groc els carrers", diu Arrimadas. Si el problema només fos aquest la polèmica s'acabaria fent els contenidors de plàstic en forma de llaç, i Ciutadans faria la propaganda amb carpes, globus i banderoles de paper reciclat. Però el problema dels llaços, creu Ciutadans, és que contaminen la política.

Torra i Domènech, a principis de segle

Amb qui s'entén millor Torra és amb Iceta i amb Domènech. Amb el socialista hi ha discrepància, però el debat és tradicional, cordial, amb el líder del PSC distanciant-se d'Arrimadas: "Fent una bona oposició es pot millorar l'acció de govern". Iceta és l'únic que sembla que atorga a Torra 100 dies de dubte.

Amb Domènech la relació és diferent: estan a les antípodes quant al programari, però tots dos gaudeixen debatent sobre Acció Republicana i Prat de la Riba, còmplices d'una passió compartida. Torra fins i tot vol fer un joc de paraules per acostar-se a Domènech: "La Generalitat era la diputació del general, i al davant hi havia la casa dels comuns". Només Domènech entén l'acudit a l'instant.

El to còmplice també es dona amb la CUP, però per motius diferents. El president sembla respondre els cupaires com si fos un dels seus cridat a una missió diferent. Quan Natàlia Sànchez li retreu que gestioni "engrunes" ell agafa la metàfora per dir que no l'alimenten molles, ni el pa sencer: "Jo vull el forn". La CUP ha seguit el símil per preguntar-se si el forn és públic o privat i a qui anirà el pa, marejant definitivament una cita d'Ovidi Montllor que, com la de Roig, entraria al top 10 de frases del Procés.

La CUP insisteix a queixar-se que la legislatura és autonòmica. Si no hi ha cap jugada mestra que ho desmenteixi, el Parlament sembla que camina en aquesta direcció: comissions formades, plens ordinaris… ¿Serà una legislatura normal? Fa temps que en la política catalana aquest adjectiu ha perdut tot el sentit.