Quan l’únic que et queda és cridar “A por ellos”

Cridar “A por ellos” en un míting, com va fer Xavier García Albiol, no és només una gracieta de campanya. Ni tan sols es queda en una provocació enriure’s dels que van patir els cops de porra. És un símptoma de la debilitat del PP català. Qui crida “A por ellos” ho fa perquè sap que ell no pot anar-hi i ha d’animar un altre a fer-ho. Ho fa el públic que no pot saltar al camp a jugar, ho feia el poble ras que no podia venir a Catalunya a garantir que es frenés l’1-O. Albiol és una rara avis a la política catalana. És dels que menys representació tenen, però ara el qui més mana. Com que ara governa la força dels seus cosins de Zumosol, l’executiu espanyol i els tribunals, ell pot mirar-s’ho des de la graderia -en el cas del míting inicial, des d’un balcó-, cofoi i content, menjant-se unes crispetes mentre fa mofa dels que han intentat sortir-se’n amb la majoria i han acabat a la presó. L’“A por ellos” pot funcionar en un camp de futbol, però no en un Parlament. Si el PP no remunta, tindrà el pitjor resultat des del 1992 i serà l’última força de la cambra, amb 7 diputats. És el resultat de reduir la política a aplaudir la força de Madrid. Ciutadans i el PSC, amb una proposta més acurada que el crit futbolístic, t’acaben menjant terreny. Una patacada pot portar el PP català a canviar de rumb, així que Albiol potser ja canta des de la graderia el proper “A por ellos, oé”.