El nou full de ruta de la política catalana es comença a coure el 26-J
Les eleccions seran claus per definir el paper central d’En Comú Podem, dirimir l’hegemonia sobiranista i trobar espai per al catalanisme autonomista
Barcelona“Les eleccions també són una qüestió de confiança”. La frase amb què va esperonar el vot la primera nit de campanya el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, resumeix la importància que aquestes eleccions de segona volta a Espanya tenen per a Catalunya. Els partits s’esperaven uns comicis de tràmit, innocus un cop hi havia, teòricament, Govern estable i full de ruta sobiranista. Fins i tot les campanyes de CDC i ERC, que van haver de sobreviure al desànim el 20-D, tenien un marge per presumir de la “capacitat catalana per pactar” -en paraules també de Puigdemont- enfront de la incapacitat dels partits espanyols per fer-ho.
El quadre es va fer miques entre dimarts i dimecres: el no de la CUP als pressupostos va tombar una estabilitat del Govern ja de per si fràgil, i la qüestió de confiança que Puigdemont plantejarà al setembre ha obert una nova fase en la política catalana que es comença a coure en aquesta campanya. En joc hi ha el nou full de ruta del procés, que, de retruc, centrifuga els missatges de tots els partits al voltant de la qüestió catalana.
Els independentistes plantegen una nova sortida, que de moment està poc definida i analitzada: el referèndum unilateral d’independència (RUI), que ahir ja va protagonitzar part dels missatges. En comptes de moure els comuns cap al procés constituent, són els independentistes els que tornen a una pantalla que semblava passada, ara canviant el mot consulta per RUI.
La culpa la té En Comú Podem, a qui tots els partits situen ja en un espai central de la política catalana. Tot i el paper de comparsa del seu equivalent al Parlament, Catalunya Sí que Es Pot, l’espai dels comuns es té en compte en tots els quarters generals, i més en aquesta campanya, en què el CIS els pronostica una folgada victòria. Després del 20-D, quan la incertesa els va permetre fer una campanya guanyadora sense que els rivals els veiessin venir, en aquesta campanya se senten favorits abanderant l’esquerra catalanista que havia sigut un espai reservat al PSC. Amb un missatge antidreta que els socialistes havien expandit especialment a l’àrea metropolitana -ahir mateix Xavier Domènech atiava la “por que el PP segueixi al poder després del 26-J”- i una proposta que els situa en el debat sobiranista amb èxit -el referèndum-, els comuns aspiren a tenir molt a dir en el futur de la política catalana. Avui faran la seva exhibició de força amb l’únic míting de Pablo Iglesias a Catalunya, acompanyat d’Alberto Garzón i el seu gran actiu electoral, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
El paper de Puigdemont
La tornada del referèndum al centre del debat arriba quan el camí que havia dibuixat Junts pel Sí per tenir a punt la independència en 18 mesos sembla més incert. Puigdemont vol liderar la reestructuració -o “millora”, en les seves paraules- d’aquest full de ruta i començar un acostament als comuns per tornar-los a sumar a la causa sobiranista, com abans del 9-N. Ahir mateix Puigdemont els va picar l’ullet definint el referèndum pactat, “a l’escocesa”, com “l’opció majoritària de Catalunya” -en declaracions a RAC1-, tot i que sempre ho ha considerat inviable. En la seva primera campanya com a president, es troba amb la paradoxa d’haver de liderar la nova fase del procés en un moment en què Convergència té poc protagonisme. Els interessos presidencials i els de partit van per separat, i això fa que a vegades les declaracions puguin sonar contradictòries, com l’oberta discrepància que ahir van exhibir Puigdemont i el candidat Francesc Homs sobre el referèndum unilateral.
CDC vol definir-se ideològicament en l’espai de centre i fugir de l’esquerra alternativa que representen els comuns, cosa que xoca amb l’acostament presidencial. En els actes de campanya, Puigdemont ho soluciona amb un rol institucional, buscant un to conciliador. En canvi, tant l’expresident Artur Mas com Homs han centrat els primers actes de campanya a criticar amb duresa la CUP -que no es presenta als comicis- pel seu no als comptes.
Convergència es disputa l’hegemonia en el sobiranisme amb ERC, i, tot i la necessitat de consensuar en un futur pròxim el full de ruta, la campanya serveix per esbargir els retrets. Ahir al matí Homs disparava contra els republicans per haver fet “massa de pressa” les paus amb la CUP i va lamentar “l’equidistància” d’ERC entre els anticapitalistes i els seus socis. Mas va optar per treure del bagul el govern d’esquerres que va deixar CiU a l’oposició: “Quan Convergència és dèbil, a Catalunya hi ha tripartits”. En aquest cas, però, l’executiu d’esquerres estaria format per la confluència entre els republicans, els anticapitalistes i l’espai que representen els comuns.
ERC tampoc s’estalvia crítiques. Ahir mateix la consellera de Benestar, Dolors Bassa, va treure rellevància a la proposta d’Homs de crear una comissió constitucional al Congrés per debatre la qüestió catalana. “No, gràcies, necessitem gent ferma que vagi a dir, sense permís, que volem la Catalunya que necessitem”. Les seves estratègies s’han vist modificades pel gir en la política catalana. El gest de Puigdemont facilita un lideratge que CDC vol explotar, en una campanya en què també volen treure pit i encaminar la seva refundació. En canvi, ERC ha de lluitar contra el desànim sobiranista i contra les poques possibilitats que el CIS dóna al seu gran objectiu: guanyar les eleccions.
Catalanisme d’arrel autonomista
El sobiranisme ha mogut la centralitat del catalanisme i ha fet que les diferents fórmules per trobar un nou encaix amb Espanya -el gran motor de la política catalana abans del 2012- quedi relegat al PSC i a Ciutadans. Els dos partits es disputen un electorat que situen a l’antiga CiU. Els d’Albert Rivera, marcats pel seu passat, volen reinvindicar un catalanisme motor de l’Estat, enfatitzat en un lema propi per a Catalunya -“Un president català per canviar Espanya”- i un missatge destinat a desacreditar l’actual Convergència. Si Ciutadans assaja una modulació del seu missatge destinada al seu pla a mitjà termini per consolidar-se en l’oposició a Catalunya, el PSC confia en la fórmula que va pactar amb el PSOE i que, de moment, només els ha suposat caigudes electorals. S’aferren a la reforma federal, amb l’única novetat de la singularitat catalana, com a sortida a l’atzucac. Qui no es mou ni un mil·límetre és el PP, l’únic partit que obvia la clau catalana en la campanya i centra totes les garrotades en el PSOE i Podem.
La qüestió de confiança plantejada per Puigdemont ha capgirat tots els plans: en les eleccions d’aquest 26-J es comença a coure la política catalana a mitjà termini.
