L’hora de la reflexió
L’octubre del 2017 quedarà en la memòria política com l’època en què els carrers van ser “sempre nostres”. Combinar el record de l’1-O, exaltar-ne l’èpica i denunciar l’Estat no és incompatible amb fer una revisió crítica de la política en aquelles dates. Perquè mentre els carrers bullien, a les institucions van prevaler la improvisació, els recels entre socis i el càlcul curtterminista. El Procés és ara en un canvi de rasant. El 21-D són unes eleccions fetes cap al passat, i així seguim: es parla de restablir un president que, per culpa de la repressió, no podrà ser més que un símbol; es parla de “materialitzar la República” per definir una sèrie de lleis que cal fer des d’una autonomia, i es traça un “procés constituent” sense saber exactament què s’ha de constituir. El debat de legitimistes i pragmàtics és frustrant: uns volen tombar un mur amb soroll i els altres semblen condemnats a fer política lligats per una corretja. És l’hora de la reflexió per trobar un camí del mig. Si no, siguin de qui siguin els carrers, les institucions seran sempre de la Moncloa.
