A Esquerra li passa amb Carles Puigdemont el mateix que al Barça amb els grans estadis de la Champions: una por escènica que els deixa garratibats, un nerviosisme creixent que els porta a cometre errors imperdonables. És la síndrome de Roma, d’Anfield Road, i de Puigdemont. Els republicans ja parteixen en aquesta campanya (en què s’han bolcat en Barcelona i sembla que deixin de banda les europees) de l’assumpció que, en vots a Catalunya, l’expresident i candidat de JxCat els superarà. Obtindran més representació (la circumscripció és l’Estat, i ERC, a diferència de JxCat, hi va amb aliances) però Puigdemont pot obtenir una victòria que, en plena pugna per l’hegemonia sobiranista, serà simbòlicament molt important. Un triomf de l’expresident només afegirà més llenya a aquesta síndrome, nascuda el 21-D, d’una remuntada que semblava impossible quinze dies abans de les eleccions. Els resultats dictaran sentència, però en la campanya ja s’ha notat: només cal veure la cara de gol al primer minut del republicà Jordi Solé quan el substitut de Puigdemont al debat de TV3 va marxar, o les presses per vetar Iceta abans que JxCat quan els republicans s’havien vantat de ser els defensors del diàleg i la nova entesa amb l’Estat. Per guanyar la Champions de les eleccions catalanes hi ha síndromes que s’han de superar.
