Una Diada amb un somriure menys
Barcelona“Era una revolucionària que somreia”. Així descriu l’editor Quim Torra una de les persones absents en aquesta Diada, Muriel Casals. La que va ser presidenta d’Òmnium i diputada al Parlament per Junts pel Sí va morir al febrer després de ser atropellada per una bicicleta, però el seu record perdurarà l’Onze de Setembre: als homenatges dels dies previs -dijous va rebre la Medalla d’Or de la Generalitat- s’hi sumarà el record en l’acte de l’ANC, en què Torra i el conseller Raül Romeva, entre d’altres, duran la samarreta preparada per a la manifestació amb el nom “Muriel” escrit a l’esquena.
“És fantàstic que el record de la Muriel plani per la Diada. Demostra l’afecte que la gent li tenia. Hi ha polítics estimats i no admirats, hi ha polítics admirats i no estimats. A ella se l’estimava i se l’admirava”, explica Torra. L’editor publica aquest setembre Muriel Casals i la revolució dels somriures (Pòrtic),en què, a partir de les experiències viscudes i el diari personal de Casals, descriu “una de les lideresses del moviment” independentista, a qui defineix a les primeres pàgines del llibre com “la dama de vellut del procés”.
“Primer l’escric com a dol personal, cadascú l’ha passat com ha volgut i a mi submergir-me en els records de la Muriel em va ajudar i m’anava bé. T’ajuda a estirar el record de la Muriel, que segueixi aquí: ho estem fent entre tots plegats, la samarreta, la Medalla d’Or... estirem el seu record perquè no volem deixar-la”, diu Torra.
La tenacitat
“Era molt respectada, per la seva trajectòria”, destaca Torra, que subratlla la transversalitat “d’una ex del PSUC que fa el pas sobiranista i independentista”. Acaba fent el pas a la política sent candidata a les eleccions del 27-S. Tot i “l’afecte i el respecte” de tot l’independentisme, Muriel Casals “es veu relegada, poc aprofitada, ho comenta als amics”, però torna a sentir-se valorada quan és nomenada presidenta de la comissió del procés constituent. “Estava contentíssima”.
Torra es nega “a traslladar un dels tòpics que circulen sobre la Muriel, la d’una dona de cotó fluix”. “Ella a vegades s’enfotia que la veiessin com una reina mare. Però quan es plantava, es plantava, i quan exigia, exigia”. Ho descriu una frase del llibre que atribueix a Muriel Casals: “No hem de fer de tieta, sinó de sogra, si cal, amb els polítics”, havia dit en una ocasió. Primer exigint des de la societat civil, després al Parlament i, segons Torra, amb un futur d’alçada: “Podria haver sigut la primera presidenta de la República”.
La inesperada mort li va arribar abans de conèixer la persecució del Constitucional contra la comissió que presidia, les discussions entre Junts pel Sí i la CUP i l’aire de desànim que flota entre alguns sectors sobiranistes. Què li diria Muriel Casals a algun independentista que dubti si manifestar-se per la Diada? “Potser li hauria recordat el seu pare, Lluís Casals, i li hauria dit: «¿Creus que tenim dret a queixar-nos quan tota aquesta generació va passar per un franquisme horrible i tots aguantaven?» Li diria que persistència i tenacitat”. I l’hi diria, com sempre feia, sense perdre el somriure.
